Un premi Nobel de Literatura per una frase, el cas de Walcott

Si no hagués rebut el Nobel de Literatura l’any 1992, pocs haurien conegut Dereck Walcott, el poeta caribeny que escrivia en anglès. Inclús llorejat, no és avui dels més llegits, un any després de morir. La seva extensa obra ha estat traduïda, però va ser al discurs de recepció del Nobel quan va pronunciar les paraules que l’immortalitzen als meus ulls: “El destí de la poesia es enamorar-se del món malgrat la història". Pot semblar una frase senzilla, en canvi tinc la certesa que justifica un Nobel i una vida. Sempre he admirat el laboriós mèrit de la capacitat de síntesi, l’encert de condensar un món en una frase, una fulguració de poques paraules capaç

La flor de la pomera rebrota com una proclama a les plantacions

A finals de març m’agrada anar a veure com borronen les flors blanques i rosades dels pomerars de l’Armentera i Sant Pere Pescador, a la plana fèrtil que dibuixen els ribassos del Fluvià al voltant del vell molí reconstruït del comtat d’Empúries. Aquests camps em resultaven familiars i porten records furtius de la mà d’alguna deessa Pomona. En realitat ja no hi són. Han estat industrialitzats amb noves plantacions intensives de pomeres més rendibles i més lletges, recobertes per la túnica negra de les malles antipedregada, llancejades pels enormes pals com de telègraf que les sustenten. La pomera havien estat un arbre fruiter de copa frondosa, esvelta, robusta, rodona com la bola del món. Alguna arribava a centenària o almenys assolia una ancianitat venerable i mansament productiva. Les han convertides en fileres de plantació intensiva d’arbrissons escardalencs, rendibles per a la producció en sèrie. Ara les pomes es fabriquen com els ous de gallina a les

Ja podem posar la paraula “cul” en un títol, ho fa La Vanguardia

Un titular a quatre columnes del diari La Vanguardia proclamava ahir: “Els humans tenen un cul gran i bonic dissenyat per... córrer”. Es tractava d’una ressenya del llibre acabat de publicar pel redactor científic del diari, Josep Corbella, titulat La meravellosa història del teu cos. Les funcions musculars dels glutis ja eren ben conegudes, la notícia es troba més aviat en l’ús per escrit de la paraula “cul” al titular d’un diari benpensant i la reivindicació de la seva bellesa. Puc certificar que fa poc temps això encara es descartava. Quan l’any 2000 vaig publicar el meu llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62), alguns van criticar l’ús explícit d'aquesta paraula en un títol literari i també, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Ho van considerar d’un gust discutible. Al llarg del llibre exposava la fascinació exercida per la capital de la Llombardia a partir del detonant narratiu del cul del monumental nu al.legòric en bronze de Napoleó, una

La rivalitat entre Bernini i Borromini a la Roma d’avui

Ningú no discutia la preeminència de Miquel Àngel, però havia mort el 1564 i els papes de Roma i la cort cardenalícia continuaven encarregant obres a mans plenes per culminar la gran capital barroca destinada a enlluernar els fidels i els infidels. Va arribar el moment de Bernini i Borromini, enfrontats. Podria semblar que Bernini va guanyar el duel: la columnata de la plaça de Sant Pere, el baldaquí serpentí de la basílica, els àngels monumentals del pont sobre el riu Tíber que hi condueix, la font del Tritó i la dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a l’església de Santa Maria della Vittoria, titllada amb raó de “l’espectacle eròtic més sorprenent

Ahir vam tornar a recórrer amb ulls fascinats el camí de ronda del Golfet

Ahir vam anar a recórrer el camí de ronda de Calella de Palafrugell al Golfet sense els incisos de la canícula, vull dir sense la fanfàrria i el pastitx humà de ple estiu. Amb la humilitat abocada a la glòria del paisatge de marina que caracteritza aquests camins, serpentegen entre les sinuositats de la costa i permeten viure a ple pulmó el somni de la vida lliure per una estona. Són les petites engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic, convertides en joies del patrimoni natural. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense recança dels temps accelerats, en una mena de processó personal expiatòria, joiosa i sostinguda. L’any 2009 els vaig dedicar a les pàgines d’El Periódico una sèrie estiuenca en 14 capítols, de

Record encès de Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

Ahir em van invitar a la inauguració de l’exposició fotogràfica retrospectiva de Xavier Miserachs a la Pedrera, comissariada per Laura Terré. L’any 2011 la família va cedir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després el MACBA obria la temporada amb una discutida exposició de fotos de Miserachs, que van retallar i descontextualitzar dintre de l’escenografia expositiva. La inaugurada ahir a la Pedrera posa àmpliament les coses al seu lloc.Vaig viatjar sovint amb Xavier Miserachs per elaborar els nostres llibres Les altres capitals (1989), Passeig de mar (1990) i Metros i metròpolis (1990). El primer ens va portar a Sant Petersburg quan encara es deia Leningrad, a Colònia, Milà i Montpeller. El segon per tota la costa catalana, del delta de l’Ebre a Cotlliure. El tercer ens va portar a fer la “volta al món en metro”, atès que vam descriure sobre el terreny els metros de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic DF, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington. El millor de tots aquells viatges era la seva amistat, la seva conversa durant les hores vacants que ens deixava la feina a qualsevol

Tucídides va definir la democràcia i per això el reediten

Un editor em comenta que acaba d’encarregar una nova selecció argumentada de fragments de La guerra del Peloponès, de Tucídides. És una decisió sàvia i elemental, aplicada per editorials de molts països llegits. Es tracta d’un llibre fundacional de la cultura occidental que cada època ha valorat a la seva manera. Conté fragments cèlebres, per exemple l’oració pels soldats caiguts d’Atenes que l’historiador Tucídides posa en boca del governant Pèricles per pregonar l’invent atenenc de la democràcia: “Estimem la bellesa sense ostentació. Estimem el saber sense abandonar-nos a la comoditat. El nostre sistema polític s’anomena democràcia perquè no té com a objectiu l’administració dels interessos d’uns pocs, sinó els de la majoria”. La guerra del Peloponès va ser un conflicte entre Atenes i Esparta del 431 al 404 aC, posterior a la victòria d’aquestes dues ciutats coaligades contra l’invasor persa a la batalla de Salamina del 480 aC. Aquell tombant marcaria la consolidació de Grècia,

Demà fa cent anys de l’arrencada literària d’”El quadern gris”

La primera frase d’alguns llibres s’ha convertit per a molts lectors en un autèntic detonador, igual que les primeres notes d’algunes simfonies són capaces d'evocar amb claredat immediata el que vindrà. És el cas d’arrencades literàries cèlebres com: “Digueu-me Ismael” (Moby Dick), “Durant molt temps me’n vaig anar al llit ben d’hora” (La recerca del temps perdut), “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família infeliç ho és a la seva manera” (Anna Karenina) o “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo” (Cien años de soledad). N’hi ha una altra, de la qual demà es compleix el centenari. Diu concretament: “1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. És l’arrencada aparentment gris del dietari El quadern gris, de Josep Pla, el dia que complia 21 anys. El número 1 que porta aquest llibre a la seva Obra Completa no és únicament ordinal, també cardinal, de preeminència dintre de la seva

Els dos fal.lus de la muralla d’Empúries, extramurs

La fal.locràcia no està ben vista en el discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura 35 cm, d'un dinamisme muscular esculpit en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida, però la forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a la muralla romana, apuntava l'any 1945: “Este detalle, como el tipo de paramento y estructura de los muros, e incluso ciertos falos apotropaicos toscos que se esculpieron en los sillares de la parte inferior de la muralla, uno de ellos al lado mismo de la puerta principal, nos denuncian una