Els Jocs del Mediterrani a Tarragona no poden cometre més errors

La 28 edició dels Jocs del Mediterrani el juny vinent a Tarragona i les seves comarques, amb 4.000 esportistes internacionals, mereix tota la sort que fins ara no ha tingut, però el comitè organitzador no pot cometre més errors evitables. El seu president i alhora alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, escrivia dissabte passat al diari La Vanguardia un article per afirmar: “Han de ser i seran els Jocs de Tarragona, els Jocs del pont de la mar blava que evocava el poeta”. No, senyor Ballesteros, s’equivoca i ho fa per incultura. El pont de la mar blava no l’evocava cap poeta. És el títol de l’excel.lent llibre de viatges històrics damunt del rastre
de l’expansió catalana mediterrània de l’Edat Mitjana, publicat el 1928 per Lluís Nicolau d’Olwer i reeditat l’any passat per l’editorial Adesiara. Lluís Nicolau d’Olwer va ser moltes coses importants, però no poeta.

La convocatòria tarragonina dels Jocs del Mediterrani ja va patir l’any passat el ridícul d’ajornar-los per manca de pressupost. Estaven convocats el 2017 i es faran el 2018. El mes d’octubre últim el comitè organitzador va acomiadar diversos caps d’àrea per reduir despeses. 

L’alcalde Ballesteros se les promet molt felices quan diu que la cita internacional de Tarragona representarà proporcionalment a les comarques tarragonines el mateix que els Jocs Olímpics del 1992 al conjunt de Catalunya. Fora de l’èxit dels Jocs del 92, Barcelona també coneix la mala experiència de la Unió pel Mediterrani, l’organisme internacional amb seu a la capital catalana que s’ha demostrat irrellevant. 

Tarragona mateix té altres reptes candents. La declaració de Tàrraco com a Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 2000 no s’ha traduït en l‘augment esperat de visitants, potser per l’escassa i descoordinada visió estratègica de les institucions públiques. 

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona ja era obsolet quan va ser construït per l’Estat el 1874. També ho era el 1960, quan el van traslladar a l’actual edifici de la Plaça del Rei tarragonina, malgrat la riquesa de les peces i les funcions d’estudi i divulgació que desplega. La seva remodelació es va aprovar i pressupostar l’any 2009. Encara no ha començat. 

El Gaudí Centre de Reus triplica a l’estiu la quantitat de visitants del Museu Nacional Arqueològic tarragoní. En canvi La ciutat de francesa de Narbona ha encarregat a l’arquitecte Norman Foster un nou Museu Romà que obrirà el 2019, amb un pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat ha estat adjudicat a l’arquitecta Elizabeth de Portzamparc i la inauguració fixada el 2 de juny del 2018, amb un pressupost de construcció de 59 milions. 

Hispània va ser la província més romanitzada de l’Imperi. La capitalitat provincial de Tàrraco es va traduir en un conjunt monumental sense precedents a tot el Mediterrani, fora d’Itàlia: muralla, circ, amfiteatre, teatre, temple a Cèsar... El profit que se n’ha tret modernament és mínim. 

L’altre repte candent de Tarragona és industrial. Els tres jaciments petroliers submarins de Tarragona proporcionen el 0,2% del consum anual del conjunt d’Espanya, malgrat l’aparatositat i els incidents de l’enorme complex petroquímic de la ciutat: 1.200 hectàrees d’instal.lacions, 10.000 llocs de treball directes, 25% de la producció química espanyola i 50% de la catalana. 

Es tracta del polígon petroquímic més gran del sud d’Europa. Alguns el consideren una bomba de rellotgeria, en la mesura que un territori d’alta densitat urbana i turística concentra la majoria d’indústries de risc.