Dia de l'Exili: al Coll d’Ares la Guerra Civil va durar tres dies més

L'any passat el govern de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l'Exili i la Deportació i va convocar una concentració al municipi fronterer de la Vajol, des d'on van marxar cap el desterrament aquest dia precís del calendari els presidents de la República, de la Generalitat i del govern basc. Enguany la concentració serà aquest diumenge 11 de febrer a Prats de Molló, un altre municipi fronterer que va veure passar un dels èxodes humans més dramàtics de l’Europa contemporània, després que Franco guanyés la batalla de l’Ebre i entrés a Barcelona sense resistència el 26 de gener. La majoria dels 450.000 refugiats republicans en marxa cap a França (la meitat soldats, l’altra meitat civils) van passar per la via principal de la Jonquera i el
Pertús, però la Retirada va tenir alguns aspectes diferents al següent pas fronterer establert, el Coll d’Ares, a la mitja muntanya de les comarques frontereres del Ripollès (Camprodon) i el Vallespir (Prats de Molló).
El dijous 9 de febrer les tropes franquistes havien ocupat la frontera principal del Pertús, el divendres 10 la de Cervera de la Marenda i també la de Puigcerdà/Bourg-Madame. Coronaven així tots els objectius catalans, excepte l’anomenada "bossa de Molló" al Coll d'Ares, defensada fins el dilluns 13 de febrer per uns 25.000 homes en retirada de l’exèrcit republicà perquè els camins disponibles no podien absorbir la retirada de la quantitat de persones acumulades. El comandament franquista va donar un ultimàtum de 48 hores la nit del dia 12 perquè la carena fos evacuada, si no volien haver-ho de fer sota foc d’artilleria un cop transcorregut el termini. 

La carretera asfaltada d’Olot, Ripoll i Camprodon arribava fins la petita localitat de Molló (600 habitants), on una pista de terra més o menys practicable pels vehicles conduïa al Coll d'Ares, després de 4 km de pujada. A partir d’aquell punt els municipis francesos de Prats de Molló (2.000 habitants) i Arles de Tec (2.000 habitants) distaven 11 i 13 km respectivament, a l’alta vall del riu Tec. 

A Camprodon havien estat concentrats molts ferits dels hospitals republicans catalans, instal.lats com podien a l’hotel Rigat, l’hotel Güell i altres dependències. Els 1.500 ferits evacuats aquells dies de Camprodon cap a França van arribar en pèssimes condicions de trasllat al Coll d'Ares a partir del 6 de febrer, amb 50 cm de neu (el 5 de febrer havia caigut una fortíssima nevada).

La majoria havien estat evacuats el 24 de gener de l’hospital militar de la Garriga (Barcelona) fins el balneari de Caldes de Malavella (Girona). En aquell primer trajecte ja s’havien vist metrallats per l’aviació franquista, a desgrat de les grans creus roges visibles damunt del sostre dels vehicles. 

Al Coll d’Ares la carretera del costat francès no estava acabada. Finalitzava al Coll de la Guilla, a 4 km de distància del cim fronterer. La unió entre els dos trams la va  construir de facto el pas compacte de prop de 100.000 refugiats republicans sobre la neu. 

Les autoritats militars republicanes van sol.licitar que els seus sapadors poguessin aplanar aquells últims 4 km per permetre evacuar els ferits en vehicles. La petició va ser denegada per les autoritats franceses. Això va obligar a efectuar el trasllat per trams: en vehicles fins el Coll d’Ares, en civeres a pes de braços fins a l’inici de la carretera practicable del costat francès, i després novament en vehicles, quan n’hi havia de disponibles, fins a Prats de Molló. 

El Coll d'Ares no seria ocupat fins el dilluns 13 de febrer a les 14h15 pels soldats franquistes del Cos de Navarra. Aquell mateix matí els últims 10.000 republicans havien baixat del coll fins a la població de Prats de Molló i uns altres 8.000 pel veí Coll de Malrem o pel Coll Pregon fins el petit municipi francès de Lamanera (350 habitants). 

Molts d'aquells refugiats van ser tancats les primeres setmanes als prats nevats, voltats per filferrades, abans de ser traslladats als camps de concentració de les platges d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. El 17 de febrer l’enviat especial del diari perpinyanès L'Indépendant als camps de concentració de la muntanya fronterera, Théo Duret, continuava preguntant-se: "Com es pot imaginar posar a viure milers d’homes a l’aire lliure quan el termòmetre baixa de nit a deu graus sota zero?".