Ahir era 22 de febrer. Per tant feia 77 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Vam anar a recordar-lo davant la seva tomba. Avui es fa còmodament en cotxe un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. L’actual sepultura del poeta, a l’entrada del recinte, va ser sufragada per subscripció popular a França. S’ha convertit en un símbol de l‘exili republicà. També per això han fracassat els intents de repatriar la despulla. Al meu llibre Els últims dies de Machado, publicat el 2013, vaig exposar el camí del desterrament i la seva posteritat a Cotlliure. He acudit en moltes ocasions a la
tomba de Machado al cementiri vell de la localitat. No l’he trobat mai sol, sense visitants quotidians que hi van pel mateix motiu que els meus amics i jo. Hi torno perquè, cada vegada més, crec que no van aixafar del tot els ideals de la seva època i que s’assemblen molt als d’avui.
Murió el poeta lejos del hogar,
le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar:
“Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar”.
Golpe a golpe, verso a verso.
tomba de Machado al cementiri vell de la localitat. No l’he trobat mai sol, sense visitants quotidians que hi van pel mateix motiu que els meus amics i jo. Hi torno perquè, cada vegada més, crec que no van aixafar del tot els ideals de la seva època i que s’assemblen molt als d’avui.
Murió el poeta lejos del hogar,
le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar:
“Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar”.
Golpe a golpe, verso a verso.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada