Tot Cyrano s'estremeix encara en la intraduïble paraula final

Ahir vaig anar a veure al teatre el gran clàssic popular del Cyrano, protagonitzat en nova traducció catalana rimada d’Albert Arribas per Lluís Homar, amb excel.lents actors secundaris com Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori, dirigits per Pau Miró. La majoria de batxillers francòfons i jo també vam aprendre a memoritzar i declamar alguna tirada dels versos alexandrins del Cyrano, com l’última de totes abans de caure el teló: “Oui, vous m’arrachez tout, le laurier et la rose…”. Encara sóc capaç de recitar-la en alguna sobretaula propícia i engrescada. Allò que caracteritza aquests últims versos de l’obra d’Edmond Rostand no és només la mort del protagonista en escena i la
caiguda percutant del teló. El final apoteòsic es veu marcat per una paraula, “le mot de la fin” de tota l’obra, l’última verba que pronuncia Cyrano i que sintetitza tota l’acció. Ja vençut, agònic, diu que aquell vespre entrarà al cel i només s’hi emportarà “quelque chose que sans un pli, sans une tache, j’emporte malgré vous, et c’est… c’est mon panache”. 

Ah, la clau final del panache! L’inconvenient és que la paraula no té traducció. En primer lloc, no s’ha de confondre amb la mateixa paraula accentuada “panaché”, que significa un variat de verdures o també una “clara” (cervesa amb llimonada). No, res d’això. 

Panache, sense accent, pot voler dir en termes literals “plomall”, però en termes poètics i dramatúrgics significa tot allò que representa Cyrano de Bergerac: esclat, brio, orgull, estil, elegància, classe.
Cap d’aquestes equivalències no resulta exacta davant la riquesa conceptual que conté en francès d’ahir i d’avui el fet de tenir panache. Un cop comprovada la carència, alguns idiomes han afillat la paraula de manera literal. En anglès la utilitzen i el Cambridge Dictionary la defineix com: “A stylish, original and very confident way of doing things that makes people admire you: The orchestra played with great panache. He dressed with panache".

El traductor de l’actual versió catalana protagonitzada per Lluís Homar ha tirat al dret davant l’obstacle insalvable i ha traduït panache per “dignitat”. La solució no és incorrecta, només pobríssima.
L’única solució fidel seria que la famosa tirada final del Cyrano fos escandida sempre en francès, a qualsevol país, per conservar el sentit, el sentiment i el so dels versos alexandrins de Rostand, i que el públic fos capaç de recitar-la a les sobretaules propícies i engrescades:

Oui, vous m’arrachez tout, le laurier et la rose!
Arrachez! Il y a malgré vous quelque chose
que j’emporte, et ce soir, quand j’entrerai chez Dieu,
mon salut balaiera largement le seuil bleu,
quelque chose que sans un pli, sans une tache,
j’emporte malgré vous, et c’est...
c’est mon panache.

Es tracta d’un autèntic manifest de vida. Per celebrar-ho, a la sortida de la funció vam anar a sopar amb Joan Anguera i no ens vam estar de res. Ell també sap recitar-la en versos originals.