La vitalitat de Rio de Janeiro, per esperit de contradicció

Vaig fer una estada a Rio de Janeiro per escriure un llibre sobre la ciutat. El vaig escriure. No l'he publicat perquè l'estada se'm va fer curta. De tant en tant remiro el manuscrit adormit. Josep Pla explica com Prosper Merimée va visitar Còrsega durant dos curts mesos l’estiu del 1839 i hi va ambientar la seva narració Colomba: “És un cas de comprensió fulminant, d’intuïció genial, que farà arrufar el nas a les persones tocades i posades. Davant un fet així i atès el geni de Merimée, es podrà formular la paradoxa que Colomba hauria guanyat encara si l’estada del seu autor a l’illa hagués estat més curta” (Les illes, OC, vol. 15). És molt possible que, amb aquestes paraules, Pla s'estigués
enfotent del "geni" de Merimée. O potser no. Sabia el que deia, ell mateix n’és una prova. El 21 de desembre del 1956 l’homenot havia salpat de Barcelona amb destinació a Buenos Aires, el 31 tocava el port brasiler de Recife i el 3 de gener entrava a la badia de Rio de Janeiro, d'on tornaria a marxar l'endemà mateix cap a Montevideo.

Les escasses hores transcorregudes no li van impedir escriure trenta pàgines magnífiques sobre la ciutat carioca, incorporades al volum 18 de l’OC, En mar. En canvi el novel.lista castellà Juan Valera va viure a Rio de Janeiro del 1851 al 1853 i no va deixar-ne ni una sola pàgina apreciable, ni tan sols a la seva novel.la d’ambient carioca Genio y figura. 

Davant del meu manuscrit inconclòs, enyoro la vitalitat de Rio. Deu ser sobretot per esperit de contradicció. Aquesta ciutat i jo mantenim el candor de creure en algun futur, sense amagar la cruesa de la batalla desencadenada entre l'alegria i el seu descrèdit. La naturalesa ha estat molt generosa i alhora molt cruel amb Rio de Janeiro, una de les ciutats més fascinants i també més injustes que conec, a un dels països més grans i desiguals del món. 

Acabo de llegir al diari que els tres últims governadors de la megalòpolis de 12 milions d’habitants es troben a la presó per corrupció. Els flamants estadis dels Jocs Olímpics del 2016 a Rio van rebre més inversió que l’educació, la salut i el transport públics.

La glòria de Copacabana conserva un poderós magnetisme. No li ve donat només pel clima, la geografia, la sorra blanca de talc, les aigües blau turquesa i els cossos eburnis, sinó també per l'urbanisme innovador. Aquí la conquesta de la platja no va consistir en la retrobada bucòlica amb un món primitiu de pescadors i mariners, sinó en una expansió urbana carregada de vocació de modernitat. Aquest esperit ha estat viscut pels carioques en banyador, bronzejats i orgullosos del culte al cos en ple centre urbà, a l'ombra dels gratacels i dels morros o turons de les faveles. 

El mestissatge hi ha afavorit una hibridació humana de resultats visibles, el clima ha permès la desimboltura vestimentària, la tradició ha portat uns costums desinhibits, la moda del fitness s'ha afegit a la sensualitat dels tròpics i a l'etern impuls de seducció. Aquí dels gimnasos en diuen literalment académias i un insigne compositor com Antônio Carlos Jobim era capaç de declarar amb tota credibilitat: "Canvio qualsevol simfonia de Beethoven per una bona erecció". La foto adjunta presenta l'escultura a mida natural al Calçadao del poeta Carlos Drumond de Andrade, autor del poemari L'amor natural, protagonitzat per aquells cossos eburnis. 

Enyoro Rio de Janeiro, amb els seus tres últims governadors a la presó. Remiro el manuscrit.