La música de Vivaldi sempre torna, igual que els seus altibaixos

La música del compositor europeu més famós del segle XVIII i que avui ven més discos arreu del món dintre del gènere de la música clàssica va caure en l'oblit absolut durant dos segles. Les partitures manuscrites d’Antonio Vivaldi, exhumades a la Biblioteca de Torí, només es van tocar de nou en petits concerts privats organitzats per l'escriptor Ezra Pound i la violinista Olga Rudge a Rapallo a partir del 1933. No van ser catalogades fins el 1970. Ho va fer el musicòleg danès Peter Ryom-Verzeichis, per això cada obra porta com a número de catàleg la identificació RV, amb la xifra d'ordre corresponent. A partir d’aquell moment es va convertir en el compositor més enregistrat per la indústria discogràfica. El venecià Antonio Vivaldi, il prete rosso (el capellà panotxa), continua sent un filó, una mina. El segell discogràfic francès Naïve va emprendre l’any
2000 una nova i quixotesca edició de l’obra completa de Vivaldi en CD, amb caràtules de primer pla molt característiques. Tot i haver-ne venut 800.000 còpies, la companyia va fer fallida el 2015. Ara ha estat absorbida pel grup Believe i reprèn la col.lecció amb el disc número 55.

Tot plegat no hauria estat possible si Vivaldi no hagués estat venecià. La prosperitat de la república marinera de Venècia es traduïa en tots els terrenys, la música hi va florir com acompanyant necessària de moltes celebracions. La quantitat de sales en activitat convertien la Venècia del segle XVIII en un Hollywood de l'espectacle, primordialment el teatre i la música. 

Antonio Vivaldi es va fer famosíssim a tota l'Europa de l'època per obres instrumentals i vocals com Il Cimento dell'Armonia et dell'Inventione, el recull de concerts que conté Les Quatre Estacions. Tot i que la fama de Vivaldi caigués a continuació en un oblit total, avui Les Quatre Estacions són l'obra de música clàssica més venuda del món, amb molta diferència. 

No és cert, com afirmava Stravinsky frívolament, que Vivaldi escrivís sis-centes vegades el mateix concert ni tampoc que s'hagi convertit en música d'ascensor o de supermercat. Aquestes opinions insinuen que es tracta d'una música lleugera, uniforme, poc densa, complaent, fàcil, repetitiva, centrada tot sovint en el virtuosisme del violí i la veu femenina, en els tons pastel del rococó venecià.
Els partidaris de la visió decadentista de Venècia són els mateixos que pretenen menystenir la clara música de Vivaldi, segurament perquè no han parat mai atenció a com es produeix diàriament el prodigi al moll venecià de les Zattere, al punt angèlic del migdia: les dues esglésies palladianes veïnes del Redentore i les Zitelle entaulen un majestuós diàleg de campanes. La caixa de ressonància del canal l’escampa, com si sembrés en l'aire la melodia més harmoniosa del món. La vibració rodola per l'aigua mansa del canal amb un so tan commovedor com l'explosió coral de fe en la vida del Glòria RV 589 d'Antonio Vivaldi.