El punt crucial de l’acord de govern finalment pactat entre els conservadors de la cancellera Merkel (CSU) i el Partit Social-demòcrata de Martin Schulz (SPD) es troba submergit en les 28 pàgines del document signat: no s’apujaran els impostos a les rendes més elevades, en contra del que plantejaven els social-demòcrates. Tota la resta és secundària. La riquesa disponible (encara que sigui superior a Alemanya que a altres països) continuarà igual de mal repartida, amb l’acord de la vella esquerra parlamentària. El poderós SPD va ser històricament el primer a distanciar-se --cap al centre-dreta-- de la resta de partits socialistes europeus
que l’acabarien imitant amb el pas del temps.
A les portes de la Primera Guerra Mundial del 1914, el moviment obrer i sindical alemany era el més potent d’Europa. La classe dirigent va agitar l’espantall de l’enemic exterior per combatre l’enemic interior del partit social-demòcrata en ascens, el primer del Parlament des de les eleccions del 1912. L’SPD de Karl Kautsky, en contra dels acords de la II Internacional socialista, va votar a favor dels crèdits de guerra al Reichstag el 4 d’agost del 1914. L’escissió antimilitarista de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg va ser liquidada.
Fernand Braudel apunta a Gramàtica de civilitzacions: “Occident es trobava l’any 1914 al caire de la guerra igual com al caire del socialisme. Aquest segon estava a punt d’arribar al poder, de fabricar una Europa tan moderna o potser més que la d’ara. La guerra va arruïnar aquelles esperances en pocs dies, en poques hores”.
La Primera Guerra Mundial va costar 18 milions de morts. La Segona, només vint-i-cinc anys després, 50 milions. A canvi del suport renovat a la segona carnisseria consecutiva, socialistes i sindicalistes accedirien al govern durant la postguerra europea. La política socialdemòcrata va obrir el camí a l’Estat del benestar i, també, a la reacció de la dreta i a les retallades poques dècades més tard, quan ja no calia calmar el moviment popular.
L’esquerra va arribar al govern a Alemanya amb Willy Brandt, a França amb François Mitterrand, a Espanya amb Felipe González, a Gran Bretanya amb Tony Blair. Tots plegats van considerar que no hi havia cap altra política possible que l’establerta abans de la seva arribada al poder, al qual havien accedit amb la promesa de canviar-lo.
El llibre El capital al segle XXI, del jove economista francès Thomas Piketty, ha tingut un impacte inusitat arreu del món pel fet de demostrar allò que tothom intuïa, tant als cercles especialitzats com al carrer. El creixement de les rendes del capital ha augmentat més de pressa que el creixement econòmic col.lectiu de la renda de cada país, amb l’única excepció temporal de les polítiques keynesianes durant el període del New Deal i la naixença de l’efímer Estat del benestar, a la segona postguerra europea.
El llibre demostra que l’acumulació del capital privat condueix a una espiral de concentració de la riquesa en mans de menys persones i que la velocitat d’increment de la desigualtat és cada cop més alta. Ofereix un tractament per salvar el model social democràtic: taxar degudament les rendes del capital, augmentar els impostos als més rics.
És l’única solució, a la qual acaben d’oposar-se novament els social-demòcrates alemanys, en el seu pacte de govern amb els conservadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada