El prodigi de les minves de gener i el destí incert de les garoines

Les minves de gener poden produir unes calmes insòlites de baixamar, un ressol hivernal càlid i una lluna plena resplendent. És el moment de l'exaltació continguda de la platja i la delícia de les garoines, les flors negres del mar menjades a l'hora de l'aperitiu amb un vinet blanc i els peus a la sorra. Eren un element socialitzador, un ritu primitiu del prodigi de les minves de gener. Un dels habitants més feréstecs del mar en el seu aspecte extern conté a l'interior la màxima suavitat, el més pur dels perfums a la polpa dels cinc filets d'una consistència trèmula i vellutada. Les garoines exigeixen
aigües molt netes, oxigenades i d'alta salinitat. Durant les minves de gener és quan són més plenes i més fàcils d’abastar, per la calma de les aigües transparents.

El mar quiet de les minves de gener solia tenir com a peça del decorat, contemplat des de la platja, una barca estàtica enmig de la làmina d'aigua de la cala. Un home governava lentament els dos rems per fixar la immobilitat de l'embarcació, l'altre s'abocava damunt l'orla i escrutava les roques del fons amb el mirall a una mà i la llarga canya d'agafar garoines a l'altra. En feien una galleda o dues i tornaven. 

S’han vist substituïts per negres personatges revestits de cautxú, amb sacs penjant del cinturó dels ploms. A les terrasses dels bars i restaurants una pissarra anuncia la cotització de la garoina, la perla negra de les minves de gener. Els ecologistes rondinen. 

“Prendre aquest marisc no és menjar ni beure, és respirar en ple oceà”, va escriure Julio Camba. Diverses receptes de garoines apareixen ja al receptari romà De re coquinaria, d’Apicius. Se n'han extret preparacions insòlites, com les garoines gratinades amb ous de guatlla o la lassanya de garoines, a més de la crema o sopa. Però el privilegi essencial continua sent assaborir-les amb els peus a la sorra, els migdies assolellats de les minves de gener. 

Els restaurants costaners han incorporat el vell costum, de vegades amb l’ajuda dels organismes locals de promoció del turisme, com la campanya de La Garoinada a les platges de Palafrugell. A diferència de Calella, Llafranc i Tamariu, a la platja palafrugellenca d’Aigua-Xellida no hi ha restaurants i s’hi pot mantenir el vell costum que acabo de descriure. A Sant Feliu de Guíxols fan el mateix amb la campanya Temps d’Uriços. 

La garoina ha entrat al circuit econòmic, fins i tot al mercat il.legal dels pescadors furtius que se salten la normativa. La llei del mercat ha clavat les pròpies punxes damunt la riquesa lliure de les garoines.