Una visita, una història i un respecte per al semàfor del cap de Begur

Plantar-se al cim del cap de Begur és una experiència per ella mateixa, sense necessitat de gaires pretextos. Tot i així demà diumenge el pretext s’ho val: l’entitat Gent del Ter, que es dedica a la protecció del patrimoni, convoca una sortida col.lectiva fins el semàfor del cap de Begur, funcionalment difunt però amb l’edificació intacta, assetjada per la urbanització rampant. Es tracta d’un dels punts més orientals, més endinsats en mar, de tota la costa catalana: més que la veïna muntanya palafrugellenca de Sant Sebastià, menys que el Cap de Creus, indiscutit extrem oriental de la Península ibèrica. Al cap de Sant Sebastià s’hi va inaugurar el 1857 un dels fars més importants del país. A tall de compensació, el 1883 el govern va acordar al cap de
Begur la instal.lació del semàfor de comunicacions per a la navegació a vapor. Inaugurat després de lentes obres el 10 de desembre del 1891, la implantació de la telegrafia sense fils el deixaria sense utilitat directa poc després i va plegar definitivament el 1970.

El semàfor va ser viscut al petit municipi de Begur com una victòria damunt la poderosa vila veïna de Palafrugell. Allò que els vells begurencs anomenaven el semàfru era un un títol d’orgull, el reconeixement de la importància estratègica de la mola del cap de Begur. 

El 1871 el govern havia fet aprovar la llei d’obligatorietat de l’ús del Codi Internacional de Senyals per a la marina de guerra i la mercant. Implicava la construcció a la costa de les estacions de comunicacions anomenades semàfors, aixecades i regentades pel ministeri de Marina. 

Aquell codi obligatori se servia de banderes de diferents dissenys i colors entre els vaixells i el semàfor, el qual transmetia els missatges per telegrafia amb fils cap la destinació desitjada per cada capità. El vaixell s’acostava al punt de la costa on es trobava instal.lat el semàfor i amb tres tocs de sirena avisava que volia comunicar. La resposta sonora indicava que podia començar a fer-ho amb el codi de banderes. 

La instauració el 1919 de la telegrafia sense fils va convertir en obsolet el sistema. El semàfor va continuar amb funcions de vigilància, orientació i observació meteorològica, posteriorment automatitzades sense necessitat de tècnics presencials, fins al tancament complet del 1970. 

Alguns d’aquelles funcions van ser absorbides pels fars del cap de Sant Sebastià i del cap de Creus. El veí rossellonès del cap de Biarra, a Portvendres, manté encara les funcions de semàfor. L’antiquíssim far de Biarra, amb la torre piramidal de 27 metres d’alt, reconstruïda el 1905 amb marbre rosa del Conflent i la llanterna metàl.lica vermella, conserva en actiu al seu costat el semàfor, regentat des del 1861 per la Marina francesa amb funcions de vigilància (navegació, pesca, reserva marina, frontera marítima, espai aeri, salvament) i d’observació meteorològica.

Cadascun d’aquests municipis costaners nodreix l’orgull del seu propi cap. La mola de Biarra ha estat titllada de “cap d'Hornos català” amb un punt de grandiloqüència oceànica. L’estació meteorològica hi registra amb relativa freqüència tramuntanades de 160 km/h. Coincideixen amb les d’aquí, atès que el vent no coneix fronteres estatals. 

El semàfru del cap de Begur, encara que sigui avui un cos buit, mereix una visita, una història i un respecte.