Sí, no es pot pas discutir, som una mica fenicis

Encara s’utilitza de manera tendenciosa el qualificatiu de ”fenici” per designar alguns comerciants murris, fins i tot usurers. La llegenda i l’estereotip han encolomat de vegades el qualificatiu als catalans. La llegenda té en aquest cas un fonament real, encara que no sigui el que creuen els practicants dels prejudicis. Fenícia era la regió litoral de l'actual Síria, Líban i Palestina, habitada des del tercer mil.leni abans de la nostra era per tribus semites. Els grecs van anomenar aquella regió llevantina Phoiniké –d’on deriva Fenícia-- i els seus habitants fenicis o “gent de la porpra”, pel color roig porpra o phoinix del cotitzat tint que s’havien inventat a partir de la closca d’un crustaci. Més enllà del rosari d’actives ciutats portuàries (Tir, Sidó, Biblos, Ugarit), els
fenicis no van assentar un país tan políticament cohesionat com Egipte. Això no obsta que van aportar elements essencials, com la invenció de l’alfabet de 22 lletres, que seria adoptat pels grecs.

Els navegants fenicis procedents de la ciutat de Tir es van instal.lar des de l’any 1100 aC a Càdis, port neuràlgic per al comerç dels metalls del sud d’Ibèria. A la riba d’enfront van fundar Cartago (actual Tunis) l’any 814 aC. Des d’allí van començar a mercadejar a tot el Mediterrani ibèric, per bé que no es van instal.lar al litoral avui català (sí que ho van fer a partir del 654 aC a Eivissa, amb funció més militar que econòmica).

Els primers navegants a instal.lar-se aquí serien els grecs foceus, a Empúries a partir de l’any 600 aC, quatre segles abans que els romans. Els ibers emporitans que van acceptar la presència dels forasters grecs al seu territori ja coneixien aquesta mena de comerç per mar, pels contactes anteriors amb fenicis i etruscos. 

La rapidesa de l’expansió dels grecs foceus a aquest extrem del Mediterrani es va deure precisament al buit que acabaven de deixar els navegants fenicis arran de la caiguda de la seva ciutat mare de Tir a mans de l’emperador babilònic Nabucodonosor l’any 573 aC, derrota que va provocar una crisi de la talassocràcia o puixança comercial exterior fenícia.
La caiguda de Tir també causaria de retruc l’enfortiment de la seva colònia occidental de Cartago, l’expansionisme de la qual aviat entraria en conflicte amb el de Roma, amb un impacte directíssim al territori d’Ibèria. La guerra entre els antics fenicis de Cartago i Roma va portar la instal.lació definitiva dels romans a Ibèria, que van rebatejar amb el nom d’Hispània i van procedir a colonitzar. 

L’altre dia encara vaig llegir al diari una entrevista amb la professora Maria Josep Estanyol, autora d’un diccionari de l'antiga llengua fenícia i autoritat mundial en la matèria des del vell casalot de la Plaça Universitat barcelonina, vull dir la Facultat de Filologia de la UB.