Posar nom a les tramuntanades més fortes, potser no cal

Les agències meteorològiques estatals d’Espanya, França i Portugal han decidit que a partir d’ara les borrasques atlàntiques que s’acostin a la categoria de cicló portaran un nom propi cadascuna, alternativament femení o masculí, com les recents “Ana” i "Bruno" al Cantàbric, amb vents de fins 140 km/h. Al Mediterrani la decisió no s’aplicarà, per considerar que rarament els temporals de vent i maregassa assoleixen aquí els nivells atlàntics. L'Atlàntic és un oceà, el Mediterrani un mar. Les tramuntanades, les llevantades o les ponentades com la d'ahir aquí es continuaran dient oficialment ciclogènesis explosives, que també son ganes de posar-se histriònics. La llegenda al voltant de la fúria de la tramuntana s’ha vist molt inflada. Se li
continuen encolomant envestides, excessos, histerismes i iniquitats molt carregades de tintes, tal com he exposat al meu recent llibre Elogi i refutació de la tramuntana.
Acceptar-ho seria com estigmatitzar la pluja perquè alguns cops i a alguns llocs provoca inundacions o repudiar el sol perquè pot arribar a causar sequeres. Seria una manipulació destralera dels conceptes bàsics i dels equilibris damunt dels quals vivim.

Aquí els temporals causants de destrosses, com el del dia de Sant Esteve del 2008, són tradicionalment de vent de llevant, no pas de tramuntana. Va ser una ponentada i no pas tramuntana el vendaval del 24 de gener del 2009, que per primer cop registraria velocitats insòlites de 130 km/h a Barcelona mateix i provocaria la mort de quatre nens que es trobaven a l'interior d'un poliesportiu a Sant Boi de Llobregat, en arrencar-ne i fer caure la teulada. L'episodi va ser denominat “tempesta ciclònica atípica” pel Consorci de Compensació d'Assegurances.

Al catastrofisme de l'ànima humana li plau pensar que la tramuntana és un fenomen de crònica negra, truculent, energumènic, sensacionalista, turmentat. Però no és cert. 

La immensa majoria dels dies que aquest vent es fa present no té res d'extrem. Considerar la tramuntana en la seva justa dimensió com un fet atmosfèric benefactor per molts motius deu semblar anodí, sense mordent ni rabior, normal i per tant intranscendent. 

La noblesa de la tramuntana requereix ser mirada amb un mínim de judici, d'amor per la veritat i per la coexistència pacífica entre la pluralitat de gustos. La tramuntana més freqüent és en realitat la tramuntaneta. Carles Fages de Climent ho retrata perfectament a la seva “Oda petita a la tramuntaneta”:

També es mereix l’honor d’una odaleta
el vent agut, subtil i delicat
que arrissa l’ordi, fa la clenxa al blat,
cull un clavell o un pensament morat
i, per fer llavi, toca la trompeta.
El millor vent és la tramuntaneta.