Fa pocs dies alguns deixebles del mestre de periodistes Manuel Ibáñez Escofet van celebrar un acte de record amb motiu del seu centenari (a la foto). El redactor del diari La Vanguardia Josep Playà encapçalava la crònica de l’acte amb les paraules següents: “El periodisme és un ofici estrany. Exigeix curiositat, imaginació, sensibilitat cultural, saber escriure, orgull i alhora humilitat, fins i tot un cert histrionisme”. De fet el cronista passava llista Amb aquestes paraules a la doctrina que Ibáñez Escofet va aplicar abans de la Guerra Civil a la redacció del diari El Matí i després a El Correo Catalán, Tele/exprés i La Vanguardia. L’última vegada que el vaig anar a visitar a la seva casa empordanesa de Capmany,
poc abans de morir el 1990, em va tornar a dir, amb aquella severitat que solia posar a les seves proverbials contundències: “El periodista ha de tenir tres qualitats: passió per escriure, curiositat i humilitat!”. Jo assentia amb un mig somriure. Li havia sentit dir tantes vegades, que si no m’ho hagués repetit l’hauria trobat caduc, i això la seva trajectòria de seductor paternal no ho hauria tolerat.
poc abans de morir el 1990, em va tornar a dir, amb aquella severitat que solia posar a les seves proverbials contundències: “El periodista ha de tenir tres qualitats: passió per escriure, curiositat i humilitat!”. Jo assentia amb un mig somriure. Li havia sentit dir tantes vegades, que si no m’ho hagués repetit l’hauria trobat caduc, i això la seva trajectòria de seductor paternal no ho hauria tolerat.
Avui el periodisme es fa d’una altra manera i als històrics cellers de Capmany el vi ha millorat molt. Però jo sóc de l’escola d’Ibáñez Escofet i si aquest blog on ara escric es diu “Apologia de la curiositat” és perquè deu alguna cosa a l’estil que va inculcar.
Al diari d’ahir Antonio García Ferreras deia, en conversa amb Sergi Pàmies: “Per a mi el periodisme són tres coses: explicar què passa, revelar el que oculta un determinat poder i intentar ser, humilment, una consciència crítica incansable”.
Són els mateixos principis d’Ibáñez Escofet, dits amb unes altres paraules. Ara m’adono que quan parlàvem en termes col.loquials tots el vam anomenar sempre “l’Ibáñez”, no pas “l’Escofet”. Els canvis del periodisme han estat immensos des de la seva època, es reflecteixen sens dubte en l’estil i també en aquell cert histrionisme que apuntava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada