Puntual notícia i elogi de la primera neu al cim del Canigó

Amb la màxima puntualitat del món, cada inici de primavera el diari londinenc The Times anuncia la notícia de la primera nit comprovada del cant del rossinyol. Cada tardor el diari perpinyanès L’Indépendant fa el mateix amb la primera neu al cim del Canigó, amb la fotografia corresponent. La va publicar a l’edició d’aquest últim diumenge. Afegia que l'empolsinada no arrelarà, però la blancor ha estat perfectament visible i compleix la funció ritual de convertir-se en notícia. Per aquestes dates sempre estic pendent de la notícia de L’Indépendant i procuro anar a
verificar-la amb els meus propis ulls.
El Canigó representa sempre un espectacle totèmic, una visió de l’esperit. Amb la primera curulla de neu encara més. És clar que la tímida blancor inicial al cim no és el mateix que la totalitat del massís convertit a ple hivern en un “enorme recuit”, però ho anuncia.

En rigor científic el pic del Canigó té uns atributs d'altitud moderats, no arriba la condició d’un “tres mil”, no arriba ni tan sols als 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa, el Puigpedrós... Ara bé, qui li discutiria la preeminència? 

La seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció del massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen des de l’època de la Via Heràclia i la Via Augusta. Un dels observatoris d’aquesta atracció és, encara avui, l’autopista que segueix el mateix traçat històric.

La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les nanses de la ruta i la meteorologia del dia. La lluor de la neu sota el sol dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica sense tara. Magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l'evidencia. Actua com un reactiu contra els sentiments boirosos i les perspectives curtes. 

L'aparició en l'escenari visual requereix que bufi tramuntana. La llum jubilar de tramuntana és la que fa aparèixer el Canigó a l'horitzó. Són dies de colors secs, tònics, enllustrats, quan la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes, si més no entre els que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor innocent de la tendresa. 

Aquests dies no generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel net, encantar-se amb el vol vigorós dels falciots i creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor. El paisatge sempre ha necessitat una mirada intencionada per ser desxifrat i una mica de poesia per valorar-lo.

Crec a l'estel, a la maduixa bosquetana,
al plany enyoradís de l'innocent tudó,
a les Alberes, a ta glòria, Canigó.

Ho diu el “Credo vell i sempre nou” de Joan Amade, musicat i cantat per Jordi Barre. A la majoria de catalans els costa recordar que el massís del Canigó es troba íntegrament en territori francès. Però això és un detall administratiu. Per als catalans fa molt temps que el Canigó és un punt de referència sense Estat.