Li perdo el ritme a Nova York i no sé si l’enyoro

Charles Baudelaire diu al poema El cigne: “El vell París s’ha acabat: la forma d’una ciutat canvia més de pressa, ai las!, que el cor d’un mortal”. La ciutat que canvia més de pressa deu ser Nova York, per naturalesa. Capital del món al preu que sigui, capital del capital, capital de capitals habitada fa tot just 350 anys per una tribu d'indis en calçotets quan les metròpolis europees ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera quasi tot des del cim d'un Olimp compacte d'edificis que es defineixen per la pretensió de tocar el cel, més concretament de gratar-lo per desafiar no se sap ben bé qui, per superar no se sap ben bé què, per engrandir-se no se sap ben bé com. Les tres quartes parts de la població se'n surt d'una manera o d’una altra. L'última
quarta part viu per sota del llindar de la pobresa. La proporció es considera globalment positiva.

No li segueixo el ritme a Nova York. Encara recordo amb precisió, com si fossin una antiguitat, les Torres Bessones abatudes arran de l’atemptat de l’11 de setembre del 2001 (tres mil morts). Les recordo per l'escena miraculosa de l'ascensió dels oficinistes que m’agradava anar a contemplar a primera hora del matí.

Trens de rodalies i metro descarregaven milers de commuters alhora a l'estació que opera sota mateix de les torres que acollien 50.000 empleats i 70.000 passavolants cada dia. L'allau d'oficinistes al galop s’hi desfermava cada matí a hora fixa, al llarg de la curta distància compresa entre les andanes de l'estació i les respectives taules de despatx. L'estimació numèrica em semblava molt curta davant d'allò que jo presenciava en viu, un espectacle d'evolució de masses com ja no mou cap exèrcit ni cap productor de cinema. 

Aquell espectacle reservava un instant prodigiós: els quinze segons comptats durant els quals cada remesa del magma humà s’immobilitzava en un ordre perfecte damunt les 10 escales mecàniques paral.leles que comunicaven les andanes inferiors amb el primer vestíbul de l'edifici. A l’instant d’accedir als esglaons automàtics, els milers d'unitats humanes en frenètic moviment s'aturaven de cop, per un curt moment, en minuciosa formació de deu de front. S'abandonaven a un nou miracle de l'ascensió des de la cripta de la terra fins als cims que pretenen gratar el cel. 

Adquirien en aquells segons una levitació majestuosa i assossegada, prevista, automàtica. Al moment d'abandonar les escales mecàniques, retornaven al formigueig caòtic de la nova Babel, governada en realitat per la fèrria brúixola del rellotge de fitxar. Cada punt infinitesimal de l'oceà de caps, corbates i mitges negres sabia on anava amb una exactitud sense escletxa. Els esperava una cadira concreta, a un lloc estrictament delimita, a una hora precisa. 

Molts matins a primera hora m'anava a embadalir davant l'espectacle de l'ascensió, recolzat a la barana del vestíbul superior. Fins que un dia van aterrar les dues torres i sepultar els seus habitants. Ara els oficinistes ja hi han tornat, jo no.