L’ermita no es mai el principal objectiu, encara que ho sembli

Ahir vam anar a caminar i a dinar amb l’amic Josep Lloret al massís de les Gavarres, a l’ermita dels Metges de Sant Cebrià de Lledó i el seu restaurant de muntanya annex. Era antigament el centre d’una trentena de masos dissseminats, avui deshabitats, excepte can Cama al costat mateix de l’església, amb el seu lledoner centenari. Ara s’hi va pel restaurant i per la vista panoràmica, si fa bon dia i bufa una mica de tramuntana, sobre el Gironès i l’Empordà del cap Norfeu fins a Begur, el golf de Roses, la plana del Ter i del Daró, el Montgrí i les illes Medes. El nom tan poc usual dels Metges no és pas recent. Fa referència a sant Cosme i sant Damià, els Sants Metges, màrtirs de les persecucions de l’emperador romà Dioclecià el
segle IV a Cilícia (actual Turquia). La base de l’ermita és romànica, però el campanar i tota la resta visible procedeix de la reforma del segle XVII.

Sigui del segle que sigui, tot és molt antic. Fins i tot ho sembla el despoblament humà del segle XX arran de la mecanització de l’agricultura i la caiguda de la rendibilitat de les feines del bosc. La bellesa d’un paratge despoblat, incapaç de donar de menjar als seus fills, acostuma a temperar molt la meva admiració. Penso que no la mereix. 

Alguns dels amics amb els quals surto a caminar i a dinar experimenten una inclinació magnètica cap a les ermites que jo no em sé explicar. Quim Curbet ha escrit a la seva sèrie periodística Barretades: “Al nostre país tot ens va venir del mar, menys les ermites que ja hi eren. Estic segur que 600 anys abans de Crist, quan van arribar per primera vegada els grecs a les nostres costes, les ermites ja existien, perquè sorgiren de la terra molt abans, quan es conformaren els primers turons, les primeres muntanyes” (Quim Curbet: “Barretades: Terra amb ermites”, Diari de Girona, 15-12-2016). 

Reconec que aquestes velles esglesioles solen trobar-se situades a punts d’una bellesa natural indiscutible. Quan han estat restaurades, representen tot sovint un monument històric de valor. Però tendeixo a magnificar més altres atractius del paratge i de la trobada. 

Josep Lloret va ser del 1980 al 2007 el director de l’estiuenc Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí. La volada que va donar al certamen des d’una localitat de només 11.000 habitants no l'impedeix continuar sent avui una persona planera, amable i discursiva, un company ideal de caminada i sobretaula. Això, per a mi, té més valor que l’ermita i que la vista panoràmica.