L’anastilosi reapareix a Cuixà, no és cap bacteri infecciós

M’ha produït sorpresa i una rara satisfacció veure reaparèixer en públic la paraula “anastilosi”, en un comunicat de l’Associació Cultural de Cuixà. Celebra la donació per part d’uns veïns de poble de Taurinyà d’un fragment esculpit del segle XII procedent del meravellós monestir romànic pirinenc. Al moment de ser abandonat durant la Revolució francesa del 1789, va ser arrencat i reutilitzat a una casa de la localitat, com tantes altres pedres. Ara ha estat curosament extret de la paret d’adopció i retornat a l’abadia “a l’espera del projecte d’anastilosi de la tribuna del cor”. Anastilosi en grec significa reedificació. La paraula es va fer famosa internacionalment per l’anatilosi de l’arquitecte i arqueòleg grec Nicolaus Balanos, director de les
primeres obres de reconstrucció del Partenó a partir del 1888. Les columnes del cèlebre temple de l’Acròpolis van ser remuntades amb els tambors i altres fragments escampats pels voltants, amb l’afegit d’elements metàl.lics de sutura i de reforç de l’estructura original.

La iniciativa de l’arquitecte, la cèlebre “anastilosi de Balanos”, ha passat a la història amb controvèrsia, com una “reinvenció” de la ruïna mitjançant peces originals o no. El món dels restauradors de monuments històrics és procliu a no posar-se d’acord. També van dir que s’hauria pogut retornar al Partenó la teulada i els colors vius del revestiment polícrom original, en comptes de l’opció adoptada de deixar-lo en l’aspecte de ruïna majestuosa. 

Aquella reconstrucció va necessitar una altra anastilosi a partir del 1979, i encara més després del terratrèmol del 1981. Van reeamplaçar alguns tambors col.locats per Balanos amb nous blocs de marbre pentèlic o bé amb peces recuperades i classificades després de la primera intervenció. També es van canviar els elements de sutura amb noves peces de titani, atès que les anteriors s’havien dilatat per oxidació, provocaven fractures al marbre i amenaçaven l’estabilitat del temple. 

Ara bé, potser l’anastilosi que necessita amb més urgència el monestir de Sant Miquel de Cuixà no és el d’aquesta peita peça ara recuperada, sinó de la tota la meitat del claustre romànic que va ser espoliada i venuda al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). No és l’única joia de l’arquitectura medieval europea que s’hi exhibeix, reconstruïda amb peces autèntiques, a un extrem de Manhattan abocat al riu Hudson 

Josep Pla escrivia el 1954 arran de la seva visita a la ciutat dels gratacels i al museu dels Cloisters: “El claustre de Sant Miquel de Cuixà és un descobriment real, tenint en compte el silenci que el fet ha merescut a aquesta infinitat de periodistes de consigna i olla, desproveïts de la més petita curiositat, que han passat per Nova York els últims anys”.