La muralla ibera d’Ullastret oferia ahir el color daurat de la mel

Fa 2.600 anys els ibers d’Ullastret (Baix Empordà) van construir la muralla al voltant del seu poblat amb aquests carreus de pedra, als quals el manyac sol de la primavera d'hivern imprimia ahir el color daurat del pa, el matís de la mel, la tonalitat viva del rovell d’ou, la suavitat de la pell de préssec, el rossejat de la crema cremada... Hi vam deambular amb el prehistoriador Josep M. Fullola Pericot (a la foto), sota el guiatge de l’actual director del jaciment, Gabriel de Prado, i de l'arqueòleg Ferran Codina. No sé per què l’anomenen "poblat" d’Ullastret. En realitat aquesta ciutat ibèrica tenia el segle VI aC uns 6.000 habitants i l’actual municipi d’Ullastret en té 300... Ahir els vam recórrer tots dos. Potser no hi ha tanta diferència entre el
jaciment arqueològic i els carrers d’avui, units per un factor en comú: l’extraordinària bellesa del paisatge.

Ullastret no és només el jaciment ibèric més extens i més excavat de Catalunya. El recinte obert al públic també és una de les millors passejades de l’interior empordanès, un dels miradors més recomanables dels colors palpitants de la plana. Temps enrere no estava tan ben disposat, ara fa goig deambular-hi. 

S’excava des del 1947, compta des del 1961 amb un petit museu que exposa les troballes, posat al dia el 1996. També ofereix un nou muntatge audiovisual en 3D que reconstrueix per al públic no especialitzat la realitat de fa tres mil.lenis. 

Sempre he trobat digne d’aplaudir que els monuments del passat es posin al dia, que vulguin fer-se atractius als visitants d’avui, en especial els més joves. L’arqueologia, les ruïnes, no han de fer pena per definició, com pretenien els romàntics melangiosos. Les ruïnes necessiten molts muntatges audiovisuals en 3D com el d’Ullastret. 

Quan alguns visitants surten de la sala de projecció i tornen a acarar-se al paisatge empordanès que volta el jaciment, és possible que pensin com jo en la Toscana i en Piero della Francesca. Hauran entès que els ibers no eren uns salvatges en calçotets, sinó una civilització amb llengua i escriptura pròpies, desenvolupament urbanístic i estructura política. Després, sis segles després, van arribar els romans. 

L’handicap del jaciment iber d’Ullastret en comparació amb el grecoromà d’Empúries, situat a penes a una vintena de quilòmetres, sempre ha estat no disposar del Mediterrani per besar-li materialment els peus. Això no és més que un vell prejudici, superat per l’actual agençament del recinte. 

Ullastret estava voltat de grans estanys i maresmes navegables, que avui són camps de conreu curosament traçats i llaurats, de tonalitats canviants al llarg de l’any. L’acròpolis d’Ullastret té al seu voltant un bellíssim Mediterrani de terra. 

A la sortida del recinte arqueològic vam anar a dinar al no menys històric restaurant Ibèric de la localitat, obert el ja llunyà 1978 per Tomàs Cateura i la seva dona Pepita Gálvez. Ara el porten els fills, però en Tomàs encara hi ronda, com els ibers.