La follia de les finances mundials explicada raonablement

L’articulista del Financial Times John Kay no és cap agitador, és un economista britànic de llarga trajectòria a empreses, organismes públics i escoles de negocis. Al seu llibre acabat de traduir El dinero de los demás (RBA Economia) fa una radiografia de la cursa esbojarrada i nociva del món financer. Escriu des de la primera pàgina: “Els directius que treballen a aquests despatxos de luxe guanyen més en un mes que la majoria de la gent en tota la vida. Però, què fan? A una escala molt més enllà de l’imaginable, comercien entre ells”. La banca tradicional complia quatre funcions: assegurar el
sistema de pagaments a través del qual la gent rep el sou o compra amb targeta, posar en contacte els prestamistes amb els prestataris, gestionar les finances personals dels dipositaris i, finalment, gestionar els riscos econòmics dels usuaris a través de les assegurances. El valor d’aquest sector financer era el del servei que oferia, no el dels seus beneficis interns.

Des de fa quaranta anys aquelles funcions de la banca ja no dominen el món financer. Ara el gruix de les finances es basa en el mercadeig a gran escala de “derivats”, una sofisticada multiplicació informàtica de drets derivats d’altres títols sobre actius més o menys concrets (propietats, ingressos, beneficis). El valor dels derivats en circulació triplica el de tots els actius materials d’arreu del món. De la mateixa manera, el mercat de divises, el joc de compra-venda a gran escala segons les oscil.lacions de cadascuna, és quasi cent vegades superior al valor del comerç mundial de bens i serveis. 

John Kay exposa que la multiplicació financera que hem viscut només beneficia els seus actors directes, els especuladors, no la societat en general. L’actual sector financer global no crea nova riquesa, s’apropia agressivament de la que creen d’altres sectors econòmics.

Els seus serveis financers no satisfan necessitats de l’economia real. Es basen, amb l’ajuda de les noves tecnologies, en la bola de neu o la bombolla que han demostrat ser capaços de crear des de la desregulació impulsada pels governs conservadors de Margaret Thatcher i Ronald Reagan. 

A partir de l’any 2000 aquesta bombolla, alimentada de manera irresponsable o fraudulenta, va enfonsar l’economia global en la pitjor crisi des de la Gran Depressió del 1929, amb àmplia repercussió damunt la desigualtat social en la distribució de la renda a través de l’atur, les retallades i la precarietat laboral.
“La majoria de dirigents de les nombroses institucions financeres dels Estats Units que van ser rescatades pel govern ni tan sols van perdre la feina”, escriu Kay. L’exemple es pot fer extensiu arreu dels països occidentals. 

Amb tota la diplomàcia i tot el tacte del món, conclou: “L’aspecte negatiu més inquietant és l’efecte corruptor que té sobre la societat en general a través de la degradació de la moral i dels valors humans comuns. Els estàndards ètics associats a algunes parts del sector financer han estat deplorables. Algunes faccions del sector financer actual demostren tenir els estàndards ètics més baixos que cap altre sector econòmic legal”. 

I també els beneficis particulars més alts i més escandalosos, quan es coneixen i se’n parla.