Dinar amb un as a la màniga a la Fonda dels Àngels de Montblanc

Al llarg dels anys he dinat en diverses ocasions amb Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Tarradellas del monestir de Poblet, a les taules de la veïna Fonda dels Àngels de Montblanc, al cor de la vila vella medieval. Sempre hi he tingut la sensació que la directora de l’Arxiu Tarradellas i les taules de la Fonda dels Àngels eren tan importants –o més-- que el monestir de Poblet. Però ahir va ser diferent. Montserrat Catalán i jo estem ara jubilats de les feines anteriors i ahir vam anar a dinar a la Fonda dels Àngels tot just pel plaer de fer-ho, només per això. Aquest plaer també em sembla tan important –o més— que el monestir de Poblet. Enyoràvem la Teresa i el seu marit Pau a la cuina, les filles Margarida, Maite i Montse servint les taules, la

sopa de galets amb carn d’olla, la sèpia estofada, el millor conill amb samfaina i cargols del país, les patates fregides casolanes tallades fines, el llegendari allioli de la Montse...

La casa té hort propi i es fa el pa. El vi en porró és de la Conca (la vila de Montblanc ostenta la capital de la comarca vinícola de la Conca de Barberà). Ja fa un segle que la família Sanahuja Capdevila porta el pròsper negoci. 

La Fonda dels Àngels té per fora un aspecte catedralici, incloses les finestres gòtiques geminades amb arcs ogivals. La llegenda diu que el segle XIII era la sinagoga de l’aljama o call del jueus montblanquins, fins que els van foragitar. La casa ha estat restaurada en diverses ocasions, l’última el 2007. 

Per dintre, en canvi, els espais de les sales de menjador són petits, encofurnats, acollidors. Les estovalles encara són de quadres blancs i vermells, com un estendard que proclama un tipus de cuina d’alta qualitat popular, generalment assetjat per les noves modes als quatre cantons de l’orbe. 

Les parets de la Fonda dels Àngels traspuen tradició posada al dia, la segreguen com una prova d’aquella alta qualitat desvalorada, l’enalteixen sense discussió plat rere plat, àpat rere àpat. Però les parets no ho són tot, ni tan sols el contingut del plat. El govern familiar de l’establiment i el relleu generacional hi aboquen un caliu genealògic, una estabilitat palpable, una fidelitat plantejada com a privilegi. 

També és cert –ho reconec-- que dinar a la Fonda dels Àngels amb Montserrat Catalán significa jugar amb un as a la màniga. Va dirigir l’Arxiu Tarradellas del monestir de Poblet durant 35 anys i solia venir a dinar aquí. És com de la família, coneix aquests topants humans per dalt i per baix, en la versió oficial i en l’altra. Hi ha invertit un esforç quotidià de llarg recorregut, una estimació sense preu, una perseverança de pedra amb molta informàtica afegida.

No vam parar de xerrar, pel plaer. Ahir, a diferència dels anys anteriors, a la sortida de la Fonda dels Àngels no ens va caldre passar per Poblet. I de tornada vam acabar reconeixent sense cap recança que ens agraden les cançons de Joaquín Sabina.