Una escapada incontenible fins el mar d’Empúries, no sé per què

No sé per què ahir em vaig escapar tot d’una, sense parar, fins a Empúries. Potser perquè em sentia pobre en bellesa, per fer una pausa o una follia, per fer-me confidències amb el ventre sonor del mar i sufocar davant seu un tremolor, un buit, un temps entenebrit. Potser va ser per ganes de tastar la força de gravetat del món a un nucli habitat des de fa 3.000 anys i sostreure’m d’aquesta manera a les obscenes cerimònies que lloen dia rere dia la impudícia del poder. I perquè sota la llum de l’indret encara em sembla percebre la koiné diàlektos grega i les pulsions fundadores del dret romà per damunt de les escomeses dels nous bàrbars, els nous usurers i els nous profetes. No sóc germànic, eslau ni otomà, sóc mediterrani
colonitzat en primer lloc per altres mediterranis més avançats. A Empúries vam començar a veure el món, a fer-nos amb el món, a viure connectats en xarxa. També vam començar a plantar cara i a competir, a ser qui som, barrejats, distants hereus d’aquells ibers, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans.

El meu amor per Empúries no és cec, l’elegia no està renyida amb la mirada raonablement crítica. L’esperit democràtic no deixa de ser un invent d’aquells grecs, una aportació seva.

Retorno a Empúries pel plaer de conversar amb mi mateix, intentar expressar-me amb claredat i estimular l’aptitud a comprendre el passat i el present, la civilització i la barbàrie, l’adversari i l’amic. Això requereix enfrontar-se al consum desenfrenat d’imatges i notícies.

Posseir milions d’informacions a l’ordinador o al telèfon mòbil no equival a saber. Per saber s’ha de pensar la informació, digerir-la i evacuar-ne molta més de la que s’assimila.

Per això un jaciment arqueològic no és només una ruïna amb ticket d’entrada, sinó el tou d’allò que hem entès sobre la nostra història. Les ruïnes d’Empúries van néixer cosmopolites i en algun replec conserven un afany de modernitat.

Les pedres d’Empúries no m’han semblat mai una força immòbil i muda, sinó una energia esclatada en mil espurnes que el vent remou per desafiar els badalls aparents, la suposada severitat del jaciment arqueològic que va fent capcinades en un silenci enguixat.

He recorregut durant llargs anys la Toscana, Sicília, Grècia. Els he dedicat alguns llibres. Empúries sosté perfectament la mateixa nota, amb el mèrit afegit de la sobrietat.

Aquí el silenci no és una forma de buit ni de vagues crepuscles de l’antiguitat. És un virtuosisme argumental sobre l’escuma dels segles, un equilibri entre l‘amor i l’engany per tal que l’impuls constructiu prevalgui, un moment de simple però irrevocable grandesa dels antics, redimits de l’ofensa que experimenten davant la ignorància intransigent, els abusos del poder i el mal de les abstraccions.

Torno a Empúries per repassar el manual d’una geografia poblada de belleses i perills, fer provisió de matisos, tastar el sabor dels ímpetus cansats, fer cruixir entre els dits la closca d’un escamarlà fresc amb lasciva delicadesa i olorar la terra llepada per les onades als redossos filigranats de la platja emporitana.

Sota un cel irradiat per l’energia de la tramuntana, Empúries és l’espill dels meus desigs, el clam fragorós dels meus dubtes, el llit dels meus somnis, les ales de la meva apetència, la fibra interna de la meva història, la cinta esvelta de la meva civilització. Per això hi vaig a repassar la lliçó. O potser, senzillament, perquè no hi ha res més bonic que allò que s’estima amb motiu o sense, amb paraules justes o sense.

Albert Camus apuntava en una nota a peu de pàgina de la narració Amour de vivre, escrita l’estiu del 1935 durant el seu únic viatge a les Balears dels orígens familiars materns: “Hi ha una certa desimboltura en l’alegria que defineix la veritable civilització”.