“Lumes nunca máis”: els incendis s’encenen i s’apaguen sobretot als despatxos

Els incendis forestals no han estat mai accidentals. Ho pot ser --o no-- l’espurna que els encén, però l’amplitud de  propagació té una sola causa: l’abandonament en què es troba el bosc per absència d’una política de fixació de la població rural amb mesures contra l’èxode a la ciutat davant l’absència de condicions de vida dignes als pobles petits. No es tracta només de política forestal, sinó de política a seques. Els enormes incendis forestals que acaben d’arrasar una part de Galícia (l’única comunitat autònoma governada en solitari pel PP) i Portugal (amb un govern d’esquerres) són la conseqüència d’haver abandonat el medi rural a la seva
sort, lliurat a una supervivència merament vegetativa sense mesures reequilibradores. Per més que les autoritats insisteixin a posar l’accent en l’origen criminal del foc, ll’extensió que adopta és culpa de l’estat d’abandonament de la massa forestal i de la població rural.

La rendibilitat econòmica del bosc no pot basar-se avui en les mateixes feines que abans de la industrialització. Però també és evident que els governs han incomplet la missió d’aplicar lleis modernes de desenvolupament del medi rural i de gestió dels boscos. 

És possible que darrere d’aquests devastadors incendis hi hagi interessos particulars especulatius, ramaders o immobiliaris. La qüestió és la facilitat amb què poden actuar per manca d’una política rural adaptada a les actuals circumstàncies.

El dia que la joventut pagesa pugui dur al camp una vida comparable a la de la ciutat, el foc avançarà molt menys. Els incendis forestals s’encenen i s’apaguen primordialment als despatxos, amb una política que impedeixi convertir els boscos en esca explosiva a la mínima flama accidental o provocada. 

Donar-ne un cop més la culpa als piròmans, al vent o a la sequera ja no és admissible. Una política del medi rural posada al dia no evitarà els accidents o la follia dels incendiaris, però limitarà la rapidesa de propagació i per tant l’extensió de superfície cremada.

També se’n pot dir prevenció, tot i que valdria més anomenar-ho simplement responsabilitat de les autoritats que la tenen encomanada entre les seves funcions. L’absència d’aquesta política crema molt més que les flames. 

La tragèdia del “xapapote” del petrolier Prestige a les costes gallegues l’any 2002 i l’àmplia mobilització social del “Nunca máis” va posar en evidència les conseqüències catastròfiques de les normes de navegació obsoletes. Ara el crit “Lumes nunca máis” s’enfronta a la mateixa desídia reguladora.