Les ostres de Leucata, sense estovalles ni miraments, en companyia

La foto adjunta no correspon a cap míser barri fluvial del sud-est asiàtic, sinó al confí català de Leucata, on serveixen les ostres acabades d’extreure del mar, als preus més assequibles de les guinguetes dels criadors mateixos que no arriben a la condició oficial de restaurants, encara que ho siguin. Si la dita sobre l’extensió dels Països Catalans fos exacta, hauria de dir: “De Leucata a Guardamar i de Fraga a Maó”. Leucata marca al litoral –igual com Guardamar a Alacant— el límit lingüístic que Salses defineix a l’immediat interior. A l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les
maresmes d’aigües somes i lívides de l’estany de Leucata o de Salses fan frontera entre el Rosselló i el Llenguadoc. “Leucata és l’avançada de la gavatxeria”, escrivia Josep Pla, allà mateix on Josep Sebastià Pons parlava de “les tristes garrigues de la gavatxeria”.

El llençol de la llacuna, separada del mar pel cordó de dunes, té 14 km de llarg i 7 km d’ample. A aquesta franja s’hi han fet miracles. No són forçosament terres tristes, però les havien convertides en inhòspites, calbes i polsoses, d’un calcari que amb prou feines permetia conrear un vi gruixut i pescar-hi anguiles fangoses. A l’hivern el vent gelava la terra, a l’estiu els mosquits la martiritzaven. 

Fins que el govern Pompidou, gelós de veure la corrua de cotxes de turistes que desfilaven cap a Espanya, va endegar l’any 1962 un faraònic pla d’urbanització del litoral del Llenguadoc-Rosselló. Va atraure inversions als 180 km de platjars deserts, va crear ocupació i va fomentar l’economia d’una regió marcada per l’escassa industrialització i el monocultiu de la vinya. 

El poblet de Leucata (el nom prové del grec Leukos, blanc) compta avui amb 4.000 habitants i 40.000 estiuejants. La franja de carretera que fa paret amb el mar uneix el port de vacances amb el poble. El cordó litoral de l’estany genera àmplies platges, freqüentades pels surfistes i pels naturistes. La cinta del sorral té tres graus, boques o canals de comunicació amb el mar: el grau natural de Leucata o dels Ostricultors, el grau artificial de Port Leucata obert el 1968 i el grau de Sant Àngel a l’extrem sud. 

Són l’escenari, avui transformat, de la navegació que relata la narració Contraban, de Josep Pla, ambientada els anys 1940. Dubto molt que cap altre autor hagi fet literatura d’aquestes maresmes com ell. 

Des del 1963 a Leucata s’hi cultiven ostres (600 tones anuals). S’hi mengen tot l’any davant per davant de les plataformes on es crien, acompanyades pel vi de Fitor (Fitou) de les vinyes immediates, batudes pel vent, llepades per la marinada i alimentades pel secà garrigós i perfumat de les Corberes. 

La millor època de les ostres és entre novembre i gener, menjades al càlid repatell del sol hivernal amb una colla d’amics. Amb les ostres, la companyia és sempre important.