La reforma de l’estadi del Barça no pot afegir un nyap més a la ciutat

Els estadis de futbol ocupen el lloc simbòlic que segles enrere exercien les catedrals, l’edifici més ampli i més massivament concorregut de cada ciutat. Barcelona no va tenir sort amb la seva catedral, la façana neogòtica de la qual va haver de ser sobreposada molt tardanament, el 1890, per donar una mica de prestància urbanística al temple inacabat. Tampoc no ha tingut sort amb el bunyol desorbitat de la Sagrada Família, potser perquè l’autèntica catedral barcelonina no ha deixat mai de ser Santa Maria del Mar, la “catedral del mar”, aixecada entre 1329 i 1383 en un estil gòtic autèntic que

encara avui admirem. Amb l’estadi del FC Barcelona sí que la ciutat va tenir sort, dissenyat el 1957 per Francesc Mitjans, un dels arquitectes més elegants del país.

El “Nou Camp” ha guardat des d’aleshores el sobrenom i les línies que el distingeixen. Ara la junta directiva del club es troba embarcada en una reforma de les instal.lacions que preveu enllestir l’any 2022, amb l’escassa diligència que caracteritza el govern del club. El control municipal significarà sens dubte una millora urbanística de l’entorn exterior, només queda esperar que l’estadi pròpiament dit no hi perdi la silueta que l’ha singularitzat des del 1957. L’elegància és un criteri que no es compra amb diners.

La nostra època, la nostra ciutat i el seu principal club de futbol, que ens ha meravellat al llarg de generacions amb les filigranes de Samitier, Kubala, Cruyff i Messi, no van sobrats d’aquella elegància de l’arquitecte Francesc Mitjans com per alterar-la ara amb estentòries mediocritats de talonari.

A més de l‘estadi del Barça, Mitjans va ser l’autor del magnífic gratacels de la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb Balmes, ocupada per un banc català que acaba de tenir el mal gust de ser el primer a traslladar la seu social fora de Catalunya. Francesc Mitjans no va amagar mai que aquest edifici seu és una còpia del gratacels Pirelli de Milà, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals i convertit des d’aleshores en símbol de la capital econòmica d’Itàlia. Però Mitjans va superar el model milanès, va ennoblir el plagi.

La reforma de l’estadi del FC Barcelona faria bé de plagiar, ara, l’estil del seu autor original.