Els millors restaurants de carretera no tenen rànquing

Després de cinc mesos d’obres de reforma, acaba d’obrir de nou el millor restaurant del món, segons el rànquing britànic The World’s 50 Best Restaurants, que anteriorment havia consagrat en aquest primer lloc El Bulli o el Celler de Can Roca gironins. Es tracta del restaurant Eleven Madison Park, del cuiner suec Daniel Humm, situat a la planta baixa del gratacels Metropolitan Life, al número 11 de Madison Avenue, en ple Manhattan novaiorquès. Per reservar taula la llista d’espera és d’un mes com a mínim. El menú degustació costa 295 dòlars (begudes a part, l’ampolla de vi més barata arrenca a partir de 175 dòlars), però també
ofereix un altre menú a només 145 dòlars per persona.

No he anat mai al restaurant Eleven Madison Park ni tinc, de moment, previsió de fer-ho. En canvi ahir dissabte vaig dinar molt bé al restaurant de carretera Ca la Gemma, a l’Armentera (Alt Empordà). M’hi vaig sentir infinitament més còmode i més satisfet del que probablement aconseguiria sentir-me a l’establiment més valorat del món.

Ca la Gemma, regentat per Gemma Lladó, va obrir el desembre del 2004, amb l’àvia Montse Gual Puigvert als fogons. Era una reproducció costanera del restaurant que la mateixa família Lladó té a la plaça Major de Viladesens, a l’interior de la comarca del Gironès.

L’establiment de l’Armentera, al peu de la carretera de Roses en direcció a Sant Pere Pescador, disposa d’un menjador per a 80 comensals i d’una terrassa sota l’ombra de les moreres per a 100 persones més. Alguns el deuen considerar un afartapobres, pel menú diari a 10 € i la carta de dies festius amb sarsuela de peix a 18€.

És cert que als voltants immediats de Ca la Gemma hi ha restaurants més refinats, més idíl.lics i més cars. Penso en establiments veïns, de situació i qualitat excepcionals, com els restaurants Mas Concas a Cinc Claus, Pera Batlla a l’Armentera mateix o La Sal a Ventalló.

Però mantenir l’alta dignitat del restaurant de carretera, basada només en l’encant precari de les coses bàsiques, té el mateix mèrit que el del número 1 del món mundial. O potser més.

Hi vaig anar amb una colla d’amics que volien visitar el Teatre-Museu Dalí de Figueres, amb entrada comprada amb anticipació des de l’estranger. Em van demanar que sortíssim prou d’hora per anar a esmorzar de forquilla a la terrassa de la Cooperativa de Garriguella. El seu desig em va omplir d’alegria, com una prova escassa dels resultats del meu apostolat.

Ben esmorzats, vam recórrer el museu dalinià. A continuació, de camí cap a Ca la Gemma, els vaig dur a descobrir pels senders de terra transitables els magnífics camps de pomeres de l’Armentera.

Al restaurant Eleven Madison Park novaiorquès tot això no ho tenen. I els amics, allà, tampoc no serien de la mateixa jeia que els d’ahir.