Vergonya i vituperi: al mirador del Pedró de Pals ja no s’hi mira res

El nucli medieval del Pedró de Pals va ser una de les primeres restauracions històriques d’aquesta mena a l’Empordà, gràcies a la iniciativa del doctor Jaume Pi i Figueras, nascut a Pals i cap del servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau barceloní. L’eminent cirurgià es va construir a partir del 1946 al nucli antic del poble natal una àmplia residència secundària i va voler que es restaurés el conjunt medieval del voltant, aleshores molt decaigut pel trasllat de la majoria de la població cap al nou eixample a peu de la carretera. La idea va ser secundada per l’alcalde i constructor Pere Servià Cantó i les subvencions de la Diputació de Girona. Un cop empedrats els carrers, restaurades quatre torres de l’antiga muralla i l’església de Sant Pere amb el
campanar de la Torre de les Hores, moltes de les cases subsistents es van anar rehabilitant amb el mateix estil.

Al cim del conjunt medieval restaurat va quedar-hi una plaça-mirador, centrada per una creu de terme. Oferia com a culminació de la passejada per la vila vella una vista fabulosa d’un dels sectors més filigranats de la plana baix empordanesa, redossat pel massís del Montgrí: Sant Feliu de Boada, Sant Julià de Boada, Fontclara, Ullà, Torroella, els Masos de Pals, l’Estartit i les illes Medes plantades en el blau del Mediterrani. 

Josep Pla tenia tres predileccions a Pals. Una era la fonda de Can Mercader, sobre la qual vaig donar detalls en un altre article. L’altra era el projecte de central nuclear a la platja de Pals que havia de resoldre quasi tots els mals del país (finalment es va construir a Vandellós). La tercera era seduir les seves visites amb la contemplació de l’Empordanet des del Pedró de Pals. Si es tractava de visitants espanyols, subratllava amb un ampli gest panoràmic del braç: “Miren, miren: y todo esto sin un solo toro de lidia...”.

El cim del Pedró de Pals va acabar per ser batejat l’any 1978 com a Mirador Josep Pla: “He passat tantes hores al Pedró de Pals, assegut en el relleix de la creu de terme, que haig de confessar que m’agrada sempre: tant si l’atmosfera és límpida com si la humitat dels vents del sud, lleugerament carminada, l’enterboleix una mica”, anotava a El meu país. 

Josep Pla va morir el 1981, el doctor Pi i Figueras el 1991. El mirador del Pedró de Pals va continuar oferint a la meva generació aquella mateixa visió de l’Empordanet que justifica, explica i corrobora d’un sol cop d’ull tota la literatura elegíaca de Pla. 

De tant en tant els serveis municipals s’ocupaven de fer escapçar algun pi que amenaçava amb cegar la vista. Fins que van deixar d’ocupar-se’n. Ara tots els arbres han crescut i des del Mirador Josep Pla no s’hi mira res. És una vergonya inadmissible, digna del més irat vituperi.