Les grans fulles de les plantes de tabac amaguen secrets a Andorra

Qualsevol visitant d’Andorra encara es pot sorprendre avui amb facilitat a peu de carretera davant d’alguna de les 300 plantacions de tabac del país, mates baixes d’enorme fulla verda molt difícils de veure a les seves comarques d’origen. Durant llargues dècades el tabac va ser l’eix de l’economia del país pirinenc i dels lobbys de la seva política. El síndic o primer ministre Julià Reig era “el rei del tabac”, succeït en el càrrec pel nebot Oscar Ribas Reig. Els preus subvencionats del tabac cultivat a Andorra són polítics i no tenen relació amb la qualitat ni amb el destí final, que és ser destruït en més d’un 90%. Els fabricants locals de marques internacionals no poden importar el tabac que necessiten fins que no hagin comprat
tota la producció interna, la qual cosa va afavorir l’extensió de les plantacions, fins a una collita inútil de 800 tones anuals.

Una altra cosa és el contraban dels farders per la vintena de pistes forestals practicables que uneixen Andorra amb Catalunya, assegurat actualment per comitives furtives de vehicles tot terreny. Un exconseller de Governació de la Generalitat originari de la Seu d’Urgell va ser detingut l’any 2012 per un delicte continuat de contraban de tabac en banda organitzada (el delicte va coincidir amb l’exercici del càrrec almenys durant sis mesos, abans de cessar el 2010) i condemnat a quatre anys de presó. 

El Llibre Blanc sobre el tabac publicat el 1979 pel Consell General d’Andorra afirmava sense embuts: “El cultiu del tabac estava basat en la possibilitat existent a través del contraban de destinar-lo als països veïns”. En efecte, la producció equival a que cada resident andorrà fumi set paquets diaris. 

Els principals tabaquers es van convertir en banquers. La legislació andorrana va tornar a afavorir un nou eix econòmic: un sistema financer sense proporcions amb el moviment monetari local, abocat a l’activitat de refugi de l’evasió fiscal dels veïns. 

Les autoritats andorranes s’han esforçat a esborrar el país de la llista de paradisos fiscals i del blanqueig de diners, després que l’any 2009 la Unió Europea li ho exigís. Oficialment va començar a desaparèixer el seu secret bancari per tal que els diners no declarats tinguessin temps de regularitzar-se. L’any 2012 el govern espanyol del PP va decretar una amnistia fiscal en la mateixa direcció. 

Tot i així el govern andorrà va haver d’intervenir l’any 2015 la Banca Privada d’Andorra (BPA), la tercera entitat financera del país, propietat de la família Cierco, després de ser acusada formalment pel govern dels Estats Units de canalitzar i blanquejar diners procedents del crim organitzat a canvi de suborns rebuts pels seus directius. És el mateix banc on l’expresident Jordi Pujol i la seva família van reconèixer que havien operat amb comptes secrets durant més de tres dècades. 

Les grans fortunes andorranes s’han convertit en poderosos grups inversors a Barcelona, Madrid i París: Reig Capital (família Reig), Andosins Capital (família Cerqueda, l’any 2001 el seu banc es va fusionar amb la Banca Reig per crear l’actual Abndbank, segon del país després de Crèdit Andorrà), Armor i Amura (famílies Mora i Aristot), Molines Patrimonis (família Cardelús Maestre), etc. 

El minúscul país tenia 5.000 habitants el 1930, 14.000 el 1960 i 77.000 avui (només la meitat autòctons). Rep cada any 12 milions de visitants. El territori, tan encaixonat, no ha crescut.