Una de les primeres decisions del primer alcalde democràtic de Sant Feliu de Llobregat, el comunista Francesc Baltasar, va ser demanar visita a la marquesa consort de Castellbell i baronessa de Maldà, mare de l’escriptor José Luis de Vilallonga. Volia sol.licitar que permetés algun diumenge de cada mes mes l’accés públic als jardins del Palau Falguera (a la foto), que la dama habitava en ple centre d’aquest municipi del cinturó obrer barceloní del Baix Llobregat. Carmen Cabeza de Vaca y Carvajal s’havia casat el 1919 amb Salvador de Vilallonga i de Càrcer, hereu dels títols nobiliaris de la família. Era una elegant noble madrilenya criada a Londres, filla de Vicente Cabeza de Vaca y Fernández de Córdoba, antic alcalde Madrid i
ministre d’Instrucció Pública de la monarquia. El matrimoni es va instal.lar a Barcelona i va tenir tres fills: l’escriptor José Luis (futur marquès de Castellbell), Alfonso (futur baró de Maldà i de Segur) i María Antonia (futura marquesa de Castellmeià).
ministre d’Instrucció Pública de la monarquia. El matrimoni es va instal.lar a Barcelona i va tenir tres fills: l’escriptor José Luis (futur marquès de Castellbell), Alfonso (futur baró de Maldà i de Segur) i María Antonia (futura marquesa de Castellmeià).
El gest del primer alcalde democràtic i el fet que la marquesa fos la mare de José Luis de Vilallonga no haurien adquirit més transcendència, si no fos perquè l’escriptor va deixar-ne al llibre La rosa, la corona y el marqués rojo. Memorias no autorizadas una descripció memorable, d’un mordent literari marcat per la franquesa, la desimboltura i el gust per l’escàndol que sempre el van caracteritzar. Durant un sopar familiar al Palau Falguera, el fill va inquirir, segons el seu relat:
-- “Que a Espanya hi ha pocs comunistes? Qui t’ho ha dit, mamà?
-- Un comunista amic meu.
-- Però qui, mamà?
-- Paco Baltasar, l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat. El nostre alcalde. Una excel.lent persona i un funcionari molt eficaç.
Aquest cop el meu germà Alfonso va semblar enrabiar-se de debò.
-- Però, mamà, com et pots deixar enganyar per aquest no ningú! No t’adones que…
La mare el va interrompre tot dient:
-- Paco Baltasar posa neguitós el teu germà Alfonso perquè el somni secret de l’alcalde és que a la meva mort el palau Falguera es converteixi en l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, un somni que a mi no em sembla gens descabellat, perquè no crec que cap de vosaltres vulgui el dia de demà continuar vivint en aquesta casa tan incòmoda, humida i freda l’hivern i tan calorosa l’estiu, envoltada a més a més de rojos, com diu María Antonia, que s’aixequen a les cinc del matí per anar a treballar i que un dia deixaran de suportar el soroll de les nostres festes que de vegades duren fins la matinada.
Va beure un parell de glops del seu vi blanc i va afegir:
-- Una tarda, ja fa un parell d’anys, em trobava prenent el te en aquest mateix salonet quan Ramon va venir a anunciar-me que a baix hi havia l’alcalde de Sant Feliu que volia veure’m. Així, sense previ avís, com si fóssim vells amics. Per més que una es vagi acostumant a les ordinarieses que ara estan a l’ordre del dia, aquella inesperada visita em va semblar el màxim de la mala educació. De manera que vaig estar a punt de dir-li a Ramon que fes fora de casa l’alcalde de qualsevol manera. Però com que sóc curiosa, m’hi vaig repensar i vaig decidir rebre’l. Era a l'hivern i jo em trobava asseguda aquí mateix, vora la llar, amb les cames embolicades en una manta escocesa. Al cap de poc Ramon, després de tustar la porta, va entreobrir-la per anunciar-me:
-- L’alcalde de Sant Feliu, senyora marquesa.
Va entrar a l’habitació un noi molt jove d’ulls vius i intel.ligents amb una cara quasi agraciada, però amb uns pèls greixosos que li queien més enllà de les espatlles. Es va inclinar de qualsevol manera davant meu tot dient:
-- Gràcies per rebre’m, senyora marquesa. He vingut a veure-la per demanar-li…
El vaig interrompre alçant la mà.
-- Quina edat té vostè?, li vaig preguntar.
Era molt més jove del que semblava, cosa que sumava molt al seu favor, tenint en compte que era alcalde d‘un poble de força importància.
-- Vostè es diu Baltasar, oi?, li vaig preguntar.
-- Sí, senyora marquesa, però vostè em pot dir Paco.
-- Doncs Paco, abans que vostè i jo no parlem de res li demano que vagi al perruquer perquè li tregui del damunt aquests pèls, atès que jo no acostumo a rebre a casa meva ningú amb semblants crineres.
El pobre noi es va quedar sense parla.
-- Quan vostè estigui més decent --vaig continuar dient-- torni a veure’m i parlarem del que vulgui. Bona tarda, senyor Baltasar. Ramon, acompanya l’alcalde fins la porta. Va tornar l’endemà amb el cabell curt i afaitat tan arran que encara portava la cara sembrada de gotetes de sang seca. Era un altre home. I des d’aquell dia ens vam fer molt amics”.
Actualment el restaurat Palau Falguera és propietat municipal, acull en els seus 2.800 m2 la regidoria de Cultura municipal, un auditori, una sala d’exposicions, l’Escola de Música de Sant Feliu de Llobregat i el restaurant de l’Escola d’Hostaleria de l’institut professional Martí Dot. Els jardins de 1,5 hectàrees, oberts al públic, alberguen cada segon cap de setmana de maig l’Exposició Internacional de Roses. I Francesc Baltasar és completament calb.
-- “Que a Espanya hi ha pocs comunistes? Qui t’ho ha dit, mamà?
-- Un comunista amic meu.
-- Però qui, mamà?
-- Paco Baltasar, l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat. El nostre alcalde. Una excel.lent persona i un funcionari molt eficaç.
Aquest cop el meu germà Alfonso va semblar enrabiar-se de debò.
-- Però, mamà, com et pots deixar enganyar per aquest no ningú! No t’adones que…
La mare el va interrompre tot dient:
-- Paco Baltasar posa neguitós el teu germà Alfonso perquè el somni secret de l’alcalde és que a la meva mort el palau Falguera es converteixi en l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, un somni que a mi no em sembla gens descabellat, perquè no crec que cap de vosaltres vulgui el dia de demà continuar vivint en aquesta casa tan incòmoda, humida i freda l’hivern i tan calorosa l’estiu, envoltada a més a més de rojos, com diu María Antonia, que s’aixequen a les cinc del matí per anar a treballar i que un dia deixaran de suportar el soroll de les nostres festes que de vegades duren fins la matinada.
Va beure un parell de glops del seu vi blanc i va afegir:
-- Una tarda, ja fa un parell d’anys, em trobava prenent el te en aquest mateix salonet quan Ramon va venir a anunciar-me que a baix hi havia l’alcalde de Sant Feliu que volia veure’m. Així, sense previ avís, com si fóssim vells amics. Per més que una es vagi acostumant a les ordinarieses que ara estan a l’ordre del dia, aquella inesperada visita em va semblar el màxim de la mala educació. De manera que vaig estar a punt de dir-li a Ramon que fes fora de casa l’alcalde de qualsevol manera. Però com que sóc curiosa, m’hi vaig repensar i vaig decidir rebre’l. Era a l'hivern i jo em trobava asseguda aquí mateix, vora la llar, amb les cames embolicades en una manta escocesa. Al cap de poc Ramon, després de tustar la porta, va entreobrir-la per anunciar-me:
-- L’alcalde de Sant Feliu, senyora marquesa.
Va entrar a l’habitació un noi molt jove d’ulls vius i intel.ligents amb una cara quasi agraciada, però amb uns pèls greixosos que li queien més enllà de les espatlles. Es va inclinar de qualsevol manera davant meu tot dient:
-- Gràcies per rebre’m, senyora marquesa. He vingut a veure-la per demanar-li…
El vaig interrompre alçant la mà.
-- Quina edat té vostè?, li vaig preguntar.
Era molt més jove del que semblava, cosa que sumava molt al seu favor, tenint en compte que era alcalde d‘un poble de força importància.
-- Vostè es diu Baltasar, oi?, li vaig preguntar.
-- Sí, senyora marquesa, però vostè em pot dir Paco.
-- Doncs Paco, abans que vostè i jo no parlem de res li demano que vagi al perruquer perquè li tregui del damunt aquests pèls, atès que jo no acostumo a rebre a casa meva ningú amb semblants crineres.
El pobre noi es va quedar sense parla.
-- Quan vostè estigui més decent --vaig continuar dient-- torni a veure’m i parlarem del que vulgui. Bona tarda, senyor Baltasar. Ramon, acompanya l’alcalde fins la porta. Va tornar l’endemà amb el cabell curt i afaitat tan arran que encara portava la cara sembrada de gotetes de sang seca. Era un altre home. I des d’aquell dia ens vam fer molt amics”.
Actualment el restaurat Palau Falguera és propietat municipal, acull en els seus 2.800 m2 la regidoria de Cultura municipal, un auditori, una sala d’exposicions, l’Escola de Música de Sant Feliu de Llobregat i el restaurant de l’Escola d’Hostaleria de l’institut professional Martí Dot. Els jardins de 1,5 hectàrees, oberts al públic, alberguen cada segon cap de setmana de maig l’Exposició Internacional de Roses. I Francesc Baltasar és completament calb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada