Pàgines

13 de set. 2017

La Gascunya, sempre a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Un dels paisatges més bells que es poden descobrir als replecs de l'Europa llatina quan se surt dels grans eixos són les carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus. Escrupolosament polides, més que mantenir-les sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. La mateixa sensació desprèn el conjunt del paisatge, llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i de D'Artagnan i de Cyrano. Les lloances
gascones s'acostumen a conjugar en pretèrit: massa història, massa bellesa desdita per l'emigració.
La plana abraçada a una banda pel Pirineu i a l'altra pel riu Garona és tota construïda de turons i fondalades, miradors i redossos, situats en alternança constant entre la pretensió de domini panoràmic i el recolliment de la concreció. Els horitzons s'hi superposen en estreta successió, sense cedir a la vel.leitat d'infinit.
Això només es produeix a les terres que mesuren amb coneixement de causa la dificultat de ser treballades i viscudes a l'escala d'allò més vulgar, com és la vida quotidiana de la gent del lloc, la bellesa natural del qual no ho facilita pas tot. Els pagesos gascons s'han pogut posar al dia in extremis gràcies a la moda post-industrial de la ruralitat sumptuària, els residències secundàries i el turisme rural. 
La Gascunya ha treu una imatge rendible d'uns personatges literaris de Dumas i Rostand, d'un aiguardent i d'una glàndula de palmípede de cort. El seu nom evoca l'exuberància rural i alhora el despoblament. Ara també evoca les delícies del retorn a la terra com a lleure. El provincianisme al qual es va veure condemnada s'ha convertit en atractiu. Cal llegir el llibre col.lectiu dels professors de la Universitat de Bordeus titulat La Gascogne: pays, nation, region i celebrar que algunes coses tan antigues intentin ser reformulades en futur. 
Els gascons van prendre el nom de les poblacions pirinenques pre-romanes dels vascons. El parlar gascó és una branca de l'occità, com l'aranès és una variant del gascó. La Gascunya constituïa un pròsper ducat, equidistant i aliat Aquitània o amb Tolosa del Llenguadoc, sempre tributari de la situació enclavada a mig camí entre l'Atlàntic i el Mediterrani, del paper de punt de topada entre la humitat atlàntica i la turbonada seca, de l'olivera i el regadiu. 
L'absorció per la corona francesa va deixar la Gascunya sense pistonada, igual com el conjunt del gran sud del país de les suposades "fronteres naturals". Els grans eixos van deixar de passar-hi. La Gascunya s'havia nodrit del caràcter de mosaic de riques societats locals i aquesta pauta va deixar de regir al moment dels unitarismes d'Estat. 
La divisió regional francesa faria desaparèixer el nom de Gascunya com a demarcació administrativa. Va quedar només com a ressonància històrica i, sobretot, com a nou clixé provincià de les "gasconades", caricatures pastades amb el mateix material que les "pagnolades" marselleses. 
Actualment el territori de Gascunya es troba fragmentat en nou departaments i dividit entre dues regions: Aquitània (Bordeus) i Occitània (Tolosa). La capital històrica és Auch, capçalera del departament del Gèrs, un dels més rurals i despoblats de França, al qual s'escampen 462 municipis que en poquíssims casos superen el miler de censats. 
La Gascunya i el Gèrs en particular han estat redescoberts per la societat del lleure que enyora alguns elements de la terra i recerca aquests vells enclavaments de bellesa natural i "bona vida": les gropes esllanguides dels turons que s'ajacen entre el Pirineu i el Garona, l'armanyac, el foie-gras...
Una part d'aquesta imatge està peixada amb la mateixa crueltat que la finor del fetge d'ànec. L'altra part l'he sentida palpitar a Lectoure, a Barran, a Flaran, a Condom, a Miranda, a Eauze, a Vic-Fesenzac amb el batec de l'entranya més humana quan es debat per conjugar en futur la utilitat de la bellesa.

1 comentari:

  1. Podríeu escriure els noms de persones i de llocs en occità. Vegeu-ho a la Wikipèdia occitana.

    ResponElimina