L’autèntic mèlic de l’Empordà, considerat com un món, és a Pedrinyà. Es tracta d'un nucli de 9 habitants agregat al municipi de la Pera, que en té 450 (no confondre amb l’altre Pedrinyà, agregat al municipi de Crespià, al Pla de l’Estany). Admeto que el consens sobre aquest rang del Pedrinyà empordanès pugui ser relatiu, però en aquesta vida tot és relatiu. Si els incrèduls arriben a Pedrinyà passejant a peu pels camins de la vall de la Pera en companyia d’algun amic dialogant i socràtic, com jo he fet amb Miquel Bofill, ho entendran sense dificultat. Vam començar a caminar sota un cel que la tramuntaneta deixava net com una patena i tonificat com un desig adolescent. Els camins de la vall de la Pera tenen fama merescuda de petit
i secret paradís terrenal, si es recorren en dia feiner (els caps de setmana i al pic de l'estiu el país en general adopta una doble vida que el fa canviar molt).
i secret paradís terrenal, si es recorren en dia feiner (els caps de setmana i al pic de l'estiu el país en general adopta una doble vida que el fa canviar molt).
Entre setmana els boscos resulten amables, calmats, amenitzats per ocells audibles. El minifundi dels sembrats apareix endreçat, les rieres flueixen --quan bonament poden-- a punt de desaiguar pacíficament al Ter, els campanars es veuen coronats per pinacles gòtics i els hostals s’especialitzen de vegades en llegendaris guisats de peus de porc.
Caminàvem tot xerrant de les nostres coses. A determinades cruïlles ens equivocàvem de ruta, però perdre’s en algun moment pels camins de la vall de la Pera importa ben poc. Qualsevol marrada forma part del mateix microcosmos en xarxa i desemboca, tard o d’hora, a la destinació desitjada tot desfilant sota roures, nogueres i magraners com no se’n veuen enlloc més.
Els camins de la vall de la Pera són d’una senzillesa treballada amb encert pel pas del temps i dels homes, fins a donar-los una dimensió aparentment espontània, una combustió del geni del lloc que es balanceja graciosament per la fricció de l’aire.
Es beneficien de la proximitat de la carretera general de Girona a Palamós i l’estació de tren de Flaçà. La Pera –nom que deriva del llatí Petra o pedra— és la pàtria natal del general Francesc Savalls, encara que les guerres carlines semblin avui tan lluny com el pas dels elefants d’Anníbal. Henry i Dídac Ettinghausen, pare i fill, són autors del llibre La Vall de la Pera i expliquen que “no va ser fins a finals dels anys 1970 que el nombre de cotxes va superar el de carros, i en començar els anys 1990 de carros ja no se’n veia cap ni un”. Hi expliquen moltes més coses sobre la ràpida mutació del rodal.
Es beneficien de la proximitat de la carretera general de Girona a Palamós i l’estació de tren de Flaçà. La Pera –nom que deriva del llatí Petra o pedra— és la pàtria natal del general Francesc Savalls, encara que les guerres carlines semblin avui tan lluny com el pas dels elefants d’Anníbal. Henry i Dídac Ettinghausen, pare i fill, són autors del llibre La Vall de la Pera i expliquen que “no va ser fins a finals dels anys 1970 que el nombre de cotxes va superar el de carros, i en començar els anys 1990 de carros ja no se’n veia cap ni un”. Hi expliquen moltes més coses sobre la ràpida mutació del rodal.
A Miquel Bofill i a mi no ens esperava ningú a Pedrinyà, però sabíem que hi trobaríem Pere Garangou. Raneja els 80 anys i és el responsable de l’hort i el jardí més primorosos de la comarca, clenxinats per ell com un quadre de pintura de cavallet al voltant de la mil.lenària església romànica de Sant Andreu de Pedrinyà, que ell pot obrir amb una clau gegantina si li ho demanen.
L’any 2003 una promotora de segones residències va projectar davant mateix de Pedrinyà, al Puig d’en Font, una urbanització d’un centenar de cases. La plataforma Salvem Pedrinyà es va mobilitzar, va guanyar l’alcaldia a les eleccions del 2007 i, un cop desinflada la bombolla immobiliària, va arribar a un acord per comprar els terrenys i declarar-los no urbanitzables.
Els camins de la vall de la Pera són reals i actuals, no pas cap sublimació. Formen part d’un mercat vigent i de la seva lluita sorda. Quan s’hi passeja amb un cert coneixement i una certa tendresa, actuen amb un amor correspost. No resolen res per sí sols, però ajuden, i tant si ajuden!
L’any 2003 una promotora de segones residències va projectar davant mateix de Pedrinyà, al Puig d’en Font, una urbanització d’un centenar de cases. La plataforma Salvem Pedrinyà es va mobilitzar, va guanyar l’alcaldia a les eleccions del 2007 i, un cop desinflada la bombolla immobiliària, va arribar a un acord per comprar els terrenys i declarar-los no urbanitzables.
Els camins de la vall de la Pera són reals i actuals, no pas cap sublimació. Formen part d’un mercat vigent i de la seva lluita sorda. Quan s’hi passeja amb un cert coneixement i una certa tendresa, actuen amb un amor correspost. No resolen res per sí sols, però ajuden, i tant si ajuden!
El mestre de periodistes que va ser Manuel Ibáñez Escofet escrivia el 19 d’abril del 1982 al diari La Vanguardia: “Mentre tenen lloc totes aquestes coses en el safareig públic electoral, el dia d’ahir va ser preciós. El sol estava al seu lloc, l’aire era fi i estimulant, el mar respirava amb tranquil.litat, el camp era una meravella. La primavera regnava en tot el seu esplendor. I això és el que compta. Els homes i les dones passen. I els polítics, ja no diguem. Allò que queda és aquesta veritat última que dóna to i personalitat als pobles i als paisatges, una veritat que neix de la terra i de les gents que l’habiten, de fa segles o de fa quatre dies”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada