Tres places de Roma: l’Ara Pacis reviscuda (1)

El centre urbà de la Roma imperial es troba des de fa més de vint segles al mateix lloc que el centre urbà de la ciutat d’avui. L’encavallament, la manera de cohabitar entre la història i el present és un dels atractius de la Urbs. Un punt precís d’aquesta cohabitació és l’Ara Pacis, el cèntric monument dels segle I aC recobert l’any 2006 per l’arquitecte modern Richard Meier, l’autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. La victòria de Richard Meier ha estat que aquest racó apartat a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística densa i excloent, s’hagi convertit gràcies a la seva intervenció en una plaça agradable per a la gent. Davant d’això, les dades històriques del monument passen a un segon
pla. L’important és la seva manera pacífica i acollidora de conviure des del 2006 amb la ciutat del present, l’apropiació de l’espai pels ciutadans d’avui.

L’Ara Pacis o Altar de la Pau és un temple rectangular de marbre de Carrara aixecat l’any 13 aC en honor de la pau aconseguida per l’emperador Octavi August a la Gàl.lia i Hispània, amb frisos esculpits que representen tot un poema èpic. No entrem ara en el concepte discutible d’aquella pau imperial.

El monument es va veure sepultat amb el pas dels segles, com tantes altres ruïnes romanes engolides. Al moment del bimil.lenari del naixement de l’emperador Octavi August, Benito Mussolini va saltar sobre l’ocasió de fer-lo reconstruir l’any 1937 amb tota rapidesa, per tal d’equiparar-se implícitament amb l’emperador. 

Va ser situat amb la majoria de fragments originals a la vora del riu Tíber, una riba convertida ara en via de circulació automobilística ràpida, densa i contaminant. El 1950 ja s’hi van afegir alguns paravents de vidre per protegir-lo, però l’Ara Pacis es va convertir malgrat tot en un sòrdid i fosc racó de mals endreços de la ciutat. Aventurar-s’hi a peu era poc freqüent i poc recomanable. 

L’arquitecte nord-americà Richard Meier no ho va dubtar: el va recobrir completament amb un nou edifici blanc, respectuós amb el contingut però sens dubte més vistent del que haurien volgut els partidaris de les ruïnes ruïnoses. Ara fa goig, el monument i l’indret. La gent s’hi dóna cita, hi passeja, s’hi asseu, hi juga.

Trobo amb freqüència lectors que em diuen haver recorregut aquesta ciutat amb el llibre Roma, passejar i civilitzar-se a la mà. El vam escriure el 1987 el corresponsal d’El Periódico Rossend Domènech i jo mateix. Va ser reeditat el 2000, gràcies a la fidelitat dels lectors i a la crida permanent de Roma. 

Al moment d’acceptar d'escriure’l, Rossend Domènech va pronunciar una frase que no he oblidat mai més. Tot extraient per un instant el fumejant cigar toscano de la comissura dels llavis, amb un ull mig cluc pels efectes del fum, va dir-me amb mirada penetrant: "Saps què, tu hi posaràs l'ethos i jo hi posaré el pathos"... 

Volia dir --suposo-- que jo hi abocaria més entusiasme com a visitant enfervorit, mentre ell hi veia els inconvenients de la vida quotidiana. Han passat molts anys, però recordo l'instant i el so d'aquella frase baptismal. Més encara, la revisc cada cop que retorno a Roma com el fill pròdig.