Salvem el campanar de Cotlliure o, més aviat, salvem Cotlliure

Posar la foto del campanar de Cotlliure sempre estimula la mirada i afavoreix el culte espontani a la bellesa. El diari perpinyanès L’Indépendant li dedicava dissabte la portada amb la crida: «Salvem el campanar de Cotlliure». A l’interior titulava amb esperit republicà a tota pàgina: «Crida al poble per preservar la màgia del campanar de Cotlliure». Anunciava la creació d’una Associació Internacional del Campanar de Cotlliure per recollir aportacions de mecenatge, encara que l’administració pública sigui la responsable de planificar i realitzar les obres. Calculen que caldran uns 100.000 € anuals durant una dècada. Fa molts anys que es parla
d'una subscripció popular, ara el nou alcalde llança la seva campanya.

El salobre rosega el campanar amb els peus plantats literalment al mar i exposat a totes les tramuntanades, perquè en realitat es tracta d’una torre faronera de vigilància de 30 metres d’alt del port medieval, aixecada el segle XIII i reconvertida més tard en campanar de l’església annexa, gràcies a la cúpula rosada afegida el 1810 que li dóna l'aspecte característic.
Les lleis republicanes franceses van convertir l'església en propietat municipal. Els pescadors i vinyataires cotlliurencs no eren gaire de missa i per això encara avui figura al capdamunt del seu pòrtic la inscripció "Liberté, Égalité, Fraternité".
El gran castell medieval veí, alçat arran de mar, també és un vestigi de l’antiga activitat mercant de la ciutat de Perpinyà. La capital del Rosselló nord-català tenia el seu principal port a Cotlliure. El municipi veí de Portvendres es va independitzar de Cotlliure tot just el 1823, destinat a convertir-se en el port francès més pròxim a la capital colonial d'Alger.

Nedo sempre que puc al voltant de la base d’aquest campanar, passo hores contemplant-lo, sento el desig permanent de retornar sota el seu radi d’acció. N'he vist i n’he llegit moltes interpretacions pictòriques i literàries, generalment per sota de l'encert de l'original. 

L'escenari té reputació universal des que el pintor Henri Matisse hi va fer néixer el fauvisme l'any 1905, amb quadres que avui es troben als millors museus del món i es cotitzen amb xifres milionàries, sis anys abans que Picasso i André Derain inventessin el cubisme a la veïna localutat de Ceret.
La reputació del campanar de Cotlliure ve de lluny. El pintor Paul Signac l'havia contenplat el 1888 i el recordava en una carta al seu col.lega Henri Matisse del 1905: “Ah, aquell campanar fal·lus que trempa com un boig”. En una ocasió més recent la polèmica va oposar el jove pintor Michel Goday a l'ajuntament de la localitat, per l'erotisme que consideraven massa explícit dels quadres sobre el fàl.lic campanar que l'artista posava en venda l'estiu sota mateix de l'original. 

El llibre de Marc-Andreu Figueres Teoria eròtica del campanar de Cotlliure és un fragment de la seva tesi doctoral en història de l'art. Però les nombroses interpretacions ho han tingut sempre difícil davant la simplicitat tan agraciada del fet real. 

Cotlliure és avui una localitat molt turística, si exceptuem l’activitat vinícola que s’hi manté, dintre de la valorada denominació d’origen que porta el nom de la veïna i rival Banyuls. El poble compta més residències secundàries que no habitants, amb prou feines 3.000.
No sé si el campanar és el més urgent. Posar al dia la línia ferroviària local entre Perpinyà i Figueres, tal com reclama el sentit comú i el moviment associatiu, evitaria el col.lapse automobilístic a una dotzena de pobles d'aquest litoral.

A l’hivern Cotlliure és una destinació de passejada i dinar dominicals. A l’estiu fa com els altres, amb la diferència que aquest és un dels poquíssims ports de la costa catalana que manté les fortificacions medievals arran de mar, restaurades a finals del segle XVIII, en comptes de les “fortificacions” dels edificis turístics.
El gener del 1939 Antonio Machado va escollir a l’atzar Cotlliure per morir tan sols vint-i-sis dies després d’arribar a l’exili. Continua enterrat i visitat al cèntric cementiri vell de la localitat. 

Fora dels moments de saturació, quan a la tardor i l’hivern bufa la tramuntana, Cotlliure ofereix una quietud tibetana i permet respirar el silenci com un botí de glòria. La llum que va seduir els pintors continua modelada al burell per l’harmonia de colors purs: l’obscura geologia de la pissarra, el blau cobalt del mar, la lluïssor rogenca de las teules, el verd tremolí de les parres, l’esclat dels raigs de sol amb un resplendor de rovell d'ou sobre la cúpula rosada del campanar o sobre el cim nevat del Canigó. 

L’ingredient desaparegut és la pinzellada de blanc cru que hi posava el refrec de les flamejants veles llatines, arborades com gallardets pel centenar de barques de pesca que feinejaven aquí fa menys d’un segle. Quan salpaven al capvespre, formaven una de les comitives més elegants de la vella civilització mediterrània. També s’ha evaporat el penetrant aroma de la salaó d’anxoves que donava mordent i malícia a l’aire de Cotlliure. Hem fet malament de sortir d'aquell miratge.

Al pic de la temporada massiva Cotlliure acull tothom amb un somriure de compromís, de consigna establerta, maquinal, sense fibra interna, com de flor tallada, conscient que no veurà passar pel rieral ni pel voramar la deessa Raó en camisa de dormir o en banyador.
Però quan entra la tramuntana i la insolació de l’estiu ja no estaborneix, enrampa ni lamina el contorn de les formes, el vell paisatge de Cotlliure, recollit i mansuet, presenta la seva ratlla més fina, el seu color més fresc, la seva hora més clara. El ventre de la corba lassa, plena i dolça encara té prou força a l'ala per dreçar-se de puntetes amb una melangia de llac nòrdic, tractar de tu a tu amb l’horitzó i aixecar la faldilla a les vaguetats i les indecisions amb la mateixa intensitat, el mateix múscul tibant que abans.
El campanar és la cirereta culminant d’un pastís més ampli. Vull tornar a nedar al seu voltant ben aviat.