L’essència del vell camí d’Ermedàs contra vents, xalets i marees

Ara el meu fill petit és més alt que jo, ha acabat la carrera i el màster i ha trobat una feina mileurista com qui troba un tresor. Però quan encara aprenia a caminar i el portava en el seu cotxet a fer la passejada de la tarda des de Calella de Palafrugell, solíem anar a veure les vaques de can Tibau al camí vell d’Ermedàs. Ahir hi vaig tornar a passar i les vaques encara hi són, multiplicades. Deu ser l’última explotació ramadera en activitat en ple empori turístic, a un tir de pedra de la platja, al “triangle d’or” de l’Empordà Petit. Segons el recorregut del dia, també podíem anar a veure unes altres vaques que pasturaven a la pujada de l’alzinar de “sa carretera veia” entre Calella i Palafrugell, a tocar del recinte del càmping La Siesta. Aquests ja eren animals
molt adaptats, quasi havien après a cantar havaneres.

La tercera possibilitat de passejada infantil de tarda era anar a saludar la vaca del Gamarús, que treia el musell pel finestró del Mas Daban, en ple casc urbà de Calella, al carrer Tarrús. El pagès i home de negocis Joan Daban Costa, més conegut pel motiu familiar d’es Gamarús, va morir el 1995. No cal dir que ara el Mas Daban és un bloc de flamants apartaments de segona residència i lloguer turístic, oberts pocs dies cada any.  

Al camí d'Ermedàs es manté la granja de vaques, ahir n’hi vaig comptar una bona cinquantena. M’hi vaig entretenir una estona, perquè el vell camí d’Ermedàs és un lloc essencial per entretenir-se, per badar, per estimar amb deteniment.

Els vells masos fortificats amb “torres de moros” contra els atacs pirates s’ha vist flanquejats per xalets d’altes tanques, els sembrats han estat substituïts per una plantació industrial de 5.600 oliveres arbequines, el terra relliscós de sauló va ser asfaltat el 1996, alguns antics estables s’han convertit en hivernacles d’embarcacions de lleure estabulades, la deliciosa capelleta de San Ramon del segle XVI continua tancada. Tot amb tot, el vell camí d’Ermedàs manté algunes essències, a tocar del casc urbà de Palafrugell per un cantó i el de Calella per l’altre. 

Josep Pla hi feia sonar amb freqüència el violí literari, per exemple quan escrivia a El quadern gris: “Pel carrer Ample vaig a passeig, fora vila. En aquest carrer hi viu una noia morena, fresca com els plans d’Ermedàs, que es veuen al fons de la seva perspectiva. Ulls negres, daurats; llavis vulgars, roigs; dents humides, enlluernadores. Els camps, llaurats de fresc, són forts de color. El color hi és tan sòlid i dens, que sembla que s’hauria de poder tallar a llesques, com el pernil. Veig la mar de lluny: arrufada, verda, lívida”. 

Acabo de comentar al meu fill petit que he tornat allí on el portava a passejar en cotxet i que les vaques encara hi són. Ha dibuixat un somriure condescendent als llavis i jo he interpretat que acabàvem d’allargar d’una generació més el prodigi viu del vell camí d’Ermedàs.