L’aventura de Verdaguer al Pirineu relatada per la revista “Descobrir”

El dossier central de l’últim número d’agost de la revista Descobrir sobre el “Pirineu de Verdaguer” juga amb un as a la màniga: els col.laboradors que alimenten el dossier escriuen molt bé i parteixen de la base que l’epopeia poètica de mossèn Cinto al cèlebre llibre Canigó va anar acompanyada per una novel.la d’aventures: les pròpies excursions del capellà sobre el terreny, el seu treball de camp que donaria peu a l’extraordinària riquesa del poema. Les anades de Verdaguer al Pirineu ja van ser descrites al llibre del 1953 Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques, de Josep M. de Casacuberta, i a les múltiples biografies sobre l’autor, algunes ben recents. Però no sempre és fàcil posar en el seu context l’obra literària de mossèn Cinto, relatar-la amb llenguatge d’avui, com fan Torrents, Villaró,
Garcia Quera, Gasull i Vilaseca en aquest número de la revista de viatges.

Carme Torrents és historiadora de l’art i directora de la Fundació Jacint Verdaguer. L'escriptor andorrà Albert Villaró té el mèrit de saber treure la pols a la temàtica pirinenca en la seva producció novel·lística i articulista. 

Núria Garcia Quera (el segon cognom és el de la llibreria barcelonina especialitzada del carrer Petritxol) va abandonar Barcelona als 19 anys per regentar el refugi d’Amitges al Parc Nacional d’Aigüestortes i viure al petit poble pallarès de Tornafort. El seu “exili” pirinenc no l’ha impedit publicar llibres de viatges i narracions de tota mena. L’ofici adquirit despunta ara en el seu article del dossier verdaguerià. 

Bernat Gasull, pel seu cantó, ja va publicar l’any 2008 el llibre Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, on subratllava “la gosadia que el duia a aventurar-se amb sotana, sabates, paraigua i maleta per geleres, tempestes, grimpades i desnivells considerables”. 

Finalment, David Vilaseca és un historiador de l’excursionisme i Premi Unnim de Periodisme de Muntanya al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Les fotografies i cartografies del dossier són de luxe, com de costum a la revista Descobrir. Potser massa i tot per als que busquem en primer lloc la qualitat dels textos. 

Anys enrere l’expert verdaguerià Narcís Garolera ja contextualitzava: “Canigó apareix el mateix any que comencen les obres de restauració del monestir de Ripoll, vistes pel poeta –i pel seu bisbe, el catalanista Morgades—com a símbol de la restauració de la nació catalana. En una Catalunya progressivament descristianitzada per la industrialització i descatalanitzada per l’acció de l’Estat liberal i uniformador, el poeta recorre a l’al.legoria per proposar un retorn als principis que van fer possible el naixement de la nació: la fe dóna origen a la pàtria”. 

Narcís Comadira ha alertat al llibre Les paraules alades: “Hi construeix el mite de la fundació de Catalunya i hi dóna un paper primordial a la fe. De tota manera, la lectura de Canigó és complexa, molt més complexa que això, i d’aquí prové la seva grandesa com a obra d’art”. 

En efecte, l’ambiciosa epopeia poètica incorpora història, tradicions, llegendes, geografia, geologia, botànica... Hi va treballar durant cinc anys, a partir del 1880. Es va publicar el 1886. El llibre està dedicat “Als catalans de França”. Els crítics consideren que es tracta de la millor obra poètica de Verdaguer. L’acció se situa el segle XI, tal com revela el subtítol del llibre: Llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta. 

El Pirineu ja havia inspirat una part de la seva epopeia poètica anterior, L’Atlàntida. El cant primer es titulava “L’incendi dels Pirineus” i relatava la llegenda d’Hèrcules i Pirene que dóna nom a la serralada. 

A qualsevol país mínimament culte, els batxillers i els ciutadans en general sabrien recitar de memòria almenys els heroics últims versos de Canigó:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, 

mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.