L’Atenes de Pèricles va unir democràcia i bellesa per prestigiar-se

Atenes no és només la de l’antiguitat. L’apogeu de Pèricles ocupa tres dècades d’un total de tres mil.lenis de la ciutat, però aquelles tres dècades del segle VI aC van quedar marcades pel seu invent de la democràcia. L’esforç dels atenencs per defensar-se i prosperar intentava evitar la guerra interna mitjançant les bones lleis posades al dia i fetes respectar. Entre els anys 621 i 508 aC van nomenar consecutivament tres àrbitres, mitjancers, legisladors, magistrats o arconts amb poders reguladors: Dracó --el de les lleis draconianes--, Soló i Clístenes. No sempre se’n sortien. Les tensions internes solien produir-se al si de l’aristocràcia dels eupàtrides o bé entre aquestes famílies propietàries de la terra i els pagesos, artesans i comerciants. En definitiva, entre rics i pobres. Els equilibris socials derivats de cada reforma
no deixaven de ser inestables, a la mercè d’algun cop d’Estat per part dels aristòcrates que se sentissin perjudicats i reimplantessin la tirania, la qual podia ser fins i tot relativament popular o innovadora en alguns aspectes i en alguns moments.

L’aristòcrata Pisístrat va governar dictatorialment Atenes tres vegades seguides, del 561 al 527 aC, succeït pels seus fills Hípies i Hiparc, els quals deixarien pas al període democràtic, l’apogeu del període clàssic basat en l’activa oposició ciutadana a la tirania i l’exercici del poder reorganitzat, dintre d’un canvi d’enorme transcendència que coneixem amb el nom de democràcia. 

Aquella innovació pròpia d’Atenes --no pas d’altres nuclis urbans grecs com Esparta, Corint ni Tebes-- aportava solucions a la stasis o guerra interna, però va haver d’enfrontar-se a la temible polemos o guerra externa declarada pel veí imperi persa. La primera de les tres guerres mèdiques contra els perses van guanyar-la els atenencs a la batalla de la plana de Marató el 12 d’agost de l’any 490 aC. 

Malgrat els tres-cents heroics espartans de Leònides, la segona es va decidir al congost de les Termòpiles a favor dels perses, els quals van saquejar Atenes, abans de ser batuts i foragitats pels atenencs arran de la batalla naval de l’illa de Salamina l’any 480 aC. El nou emperador persa Artaxerxes va tornar-hi al cap de pocs anys, però la Lliga fundada per Atenes i Esparta per defensar el territori i les colònies jòniques de l’Àsia Menor aconseguiria de nou la victòria. El tractat de pau signat per l’emperador derrotat i per Pèricles el 448 aC obligava els perses a desistir definitivament de la pretensió d’expansionisme en territori grec. 

El resultat de la batalla de Salamina va obrir la porta al segle d’or que amb prou feines duraria quaranta anys i que encara avui admirem. La ciutat es trobava tota per reconstruir sota la direcció il.lustrada de Pèricles. 

Hi devien residir entre 200.000 i 400.000 persones, les dues terceres parts als afores rurals. Només un 10% d’aquells atenencs tenien l’estatut de ciutadans i podien votar. Les dones representaven la meitat de la població sense drets legals. No eren ciutadanes, tot i que el seu paper descollés gràcies al testimoni de les obres literàries: Medea, Clitemnestra, Helena, Penèlop, Lisístrata, Electra, Ifigènia, Hècuba, Fedra o Antígona encarnen aquella cultura amb tanta o més precisió que molts homes. 

Durant les tres curtes dècades del mandat de Pèricles es van aixecar amb enorme rapidesa els edificis actualment considerats joies glorioses de la història de la humanitat. Aquella monumentalització de la ciutat estava destinada a enaltir la política i la cultura del règim democràtic que acabava de vèncer els enemics exteriors i, de passada, ocupar l’elevat volum de mà d’obra desmobilitzada i renouera. 

Els filòsofs hi van posar algunes idees. Aristòtil escrivia al tractat Metafísica: “Les formes supremes de la bellesa són la conformitat amb les lleis, la simetria i la determinació. Justament aquestes formes es troben a les matemàtiques i, atès que semblen ser la causa de molts objectes, les matemàtiques es refereixen en certa mesura a una causa que és la bellesa”... 

També era una de les idees bàsiques de la teoria de Plató, el qual no concebia l’univers sense harmonia i bellesa, vint-i-cinc segles abans que John Keats digués a l’enigmàtica “Oda a una urna grega”: “La bellesa és la veritat, la veritat és bellesa, això és tot el que et cal saber”. És a dir que no en sabem ben bé res.