El món s’acaba: és una evidència científica, no un vaticini

Amb pocs dies de diferència dos reconeguts científics han recordat amb contundència allò que ja sabem sense voler-ho saber: el planeta Terra se’n va en orris pel mal ús creixent dels humans. Al cosmos hi ha milers de milions de planetes, però només en un s’hi ha desenvolupat la vida. Fa 3.500 milions d’anys les molècules van formar a la Terra estructures capaces de reproduir-se i fer néixer les primeres cèl.lules, les quals es convertirien en organismes cada cop més complexos que colonitzarien aquest planeta. Un mamífer vertebrat de la família dels micos va desenvolupar el cervell més que altres sers vivents i va donar peu a l’Homo sapiens fa tot just 100.000 anys. Aquest centenar de mil.lenis de vida intel.ligent de la Terra va transcórrer a un ritme que es veuria  alterat i accelerat per tres revolucions
humanes. A partir de l’any 7000 aC la revolució neolítica --mental, econòmica, tecnològica-- va generar una nova forma de societat dels humans.
Es caracteritzava pel sedentarisme, l’agricultura i la ramaderia domesticades, així com a partir del 3000 aC pel naixement de ciutats, civilitzacions i imperis que es dedicarien a practicar la violència per expandir-se i progressar a costa d’altres pobles. La humanitat va començar a demostrar que una de les coses que menys té és humanitat. 

La revolució industrial significaria a partir del segle XVIII una explotació a escala desconeguda dels recursos del planeta, gràcies a nous avenços tècnics. També va significar una explotació accentuada d’uns humans sobre d’altres.

L’actual revolució digital, la intel.ligència artificial i la robotització es produeix en un moment d’enorme fragilitat del planeta, per l’esgotament dels recursos naturals i la contaminació acumulada. Són fenòmens potser poc aparents, però reconegudament perillosíssims. 

En aquest context es produeixen els crits d’alerta dels científics més acreditats. Stephen Hawking declarava el mes de juny a la trobada científica anual de Trondheim (Noruega): “No tenim futur si no colonitzem l’espai. No tenim cap més opció”. Afegia que la vida intel.ligent que caracteritza exclusivament el planeta Terra tendeix de manera comprovada a l’autodestrucció, la qual cosa és la menys intel.ligent de totes. 

Fa pocs dies l’arqueòleg Eduard Carbonell, coautor dels llibres Planeta humà i Encara som humans, manifestava: “El col.lapse de l’espècie humana ja ha començat. Qualsevol persona pot adonar-se’n si s’atura a analitzar-ho. Canvi climàtic, extincions massives, desigualtat creixent... Més desigualtat condueix a més conflicte. I més conflicte amb més tecnologia condueix a més destrucció. Aquest és el camí que hem emprès com a espècie. Ens sobren dades i ens falta reflexió. Les generacions del futur ens jutjaran per les conseqüències dels nostres actes. El mateix que ens preguntàvem nosaltres sobre els nazis s’ho preguntaran ells sobre nosaltres: com és possible que fessin una cosa tan horrible, que no s’aturessin tenint tota la informació que tenien, sabent la destrucció que estaven causant?”. 

Només hi ha una alternativa. El progrés de les consciències depèn d’una educació que inclogui els valors de la sostenibilitat, l’amor per la ciència i la raó, l’esperit de pau, tolerància i participació. Això demana  una revisió pràctica d'algunes de les nostres complexitats tecnològiques, del repartiment del poder i, sobretot, del concepte d’humanitat intel.ligent davant dels enganys embolicats en paper de regal que ens presenta contínuament la indústria dels beneficis a qualsevol preu. El progrés sempre ha estat una qüestió d’ètica, no de màquines.
Albert Camus ja ho deixava clar al seu discurs de recepció del Nobel de Literatura l'any 1957: “Cada generació, sens dubte, es creu destinada a refer el món. Això no obstant, la meva sap que no el refarà. Però la seva tasca és encara més gran. Consisteix a evitar que el món es desfaci”.