El molí de la Muga, l’eternitat en aquestes terres

Jaume Farcy Vila, en Met de la Muga, és l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes valls de la capçalera de la Muga, entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà. El 1963 es va poder assentar amb la seva dona, Nuri Naspleda Massanella, com a masover del molí de la Muga o Muga de Dalt, damunt mateix de la ratlla de França. Era l'últim habitat dels 26 masos veïns i exercia com a hostal. El riu de les temibles mugades brolla en aquest punt, abans de formar els aiguamolls de Castelló
d'Empúries i desguassar al golf de Roses, al cap de 58 km de curs, després d’embassar a Boadella i protagonitzar molts regadius de l’Alt Empordà.

El molí de la Muga de la meva generació ja no era un molí. Tampoc no era ben bé una fonda, però en Met i la Nuri hi preparaven dinars amb freqüència. Pollastres i conills anaven directes de la llibertat més absoluta a la cassola. Hi vaig anar a raure un dia que la societat de caçadors d'Elna hi celebrava el repeix anual. Hi vaig aprendre moltes coses i moltes maneres de dir-les, la majoria segellades pel vot de discreció propi dels passos de frontera. 

El molí de la Muga sempre va ser refugi de carlins, trabucaires i contrabandistes, a part de llenyataires, carboners, excursionistes, caçadors i boletaires. L’última incursió que costaria la vida al maquis Quico Sabaté va sortir el desembre de l’any 1959 d’aquesta casa. 

Hi vaig tornar per un altre dinar inesperat, amb motiu de la revisió anual de les fites de frontera entre els agents de la Guàrdia Civil i la Gendarmeria, acompanyats pels alcaldes implicats. Els uniformats i els edils dels dos cantons donaven aviat la feina per feta, signaven l’atestat i passaven a l'objectiu primordial de la trobada, que era el tiberi al molí de la Muga. L’amable gendarme Robert Bocassin, del post de Sant Llorenç de Cerdans, em va enviar per correu la foto adjunta com a record (sóc el quart per l’esquerra). 

En Met de la Muga va morir el 1992 al molí que havia regentat com a masover durant 29 anys, angoixat perquè el volien fer fora. Vaig escriure’n un article necrològic al diari, amb la sensació que seria un dels pocs que es publicarien sobre aquell home excepcional. 

Els seus amics i beneficiats es van aplegar més endavant al molí per descobrir-hi una placa que diu: “Per en Jaume Farcy i Vila, en Met de la Muga, Oix 6-6-1916-Hostal de la Muga 23-5-1992. I a tots els homes i dones que han viscut l’eternitat en aquestes terres”. 

Està ben expressat. Avui el molí de la Muga es troba deshabitat i ruïnós, en deute de gratitud amb en Met i la Nuri.