Tunísia: ressò i rastre de Cartago, primavera i ocàs de la democràcia

Tunísia es podria dir perfectament Cartago. El país ocupa el territori d’aquella “Roma africana”, la civilització que va gosar plantar cara a l’Imperi romà i va perdre. No va quedar-ne pedra sobre pedra, després de les tres guerres púniques en què es van disputar l’hegemonia. Avui és el país musulmà del Mediterrani que rep més turistes, malgrat ser un dels més petits en extensió. El fet és deutor de l’obertura de fronteres i de pensament que va implantar el primer president de la independència, Habib Burguiba, al càrrec del 1957 al 1987. La colonització francesa ha deixat traces visibles

en l’urbanisme de la capital i en la pràctica de l’idioma. També la proximitat de les costes espanyoles i italianes. L’illa de Gerba, principal destinació turística, va ser conquistada el 1284 per l’almirall Roger de Llúria per al rei Pere III d'Aragó. El capità i cronista empordanès Ramon Muntaner la va governar del 1313 al 1320.

Alfons V el Magnànim, rei d’Aragó i de Nàpols, va reconquistar-la al soldà el 1432, a l’època de l’expansió catalana al Mediterrani. Ramon Llull va predicar-hi, en tres estades del 1292 al 1315. El franciscà mallorquí apòstata Anselm Turmeda està enterrat a la capital tunisiana, a una tomba encara avui visible a l’assoc dels Basters. 

Una part de la novel.la de Baltasar Porcel Les pomes d’or transcorre a l’illa de Gerba. La influència italiana resulta fàcilment audible pel carrer, a través dels canals de televisió que sintonitzen els tunisians. Claudia Cardinale és nascuda a Tunísia de pares italians. També l’exalcalde socialista de París Bertrand Delanoë va néixer i es va criar aquí. 

El centre urbà de la capital ofereix cares diferents entre les grans avingudes i el barri històric de la Medina, dedicat a l’artesanat de consum turístic, dintre d’un entrellat de carrers més restaurats que a altres casbahs de països veïns. L’assoc és una autèntica galeria comercial, un mall de primera generació, una destil.lació de segles de l’art de mercadejar. 

Tunis està agermanada amb Barcelona des del 1969. L’any següent l’alcalde Porcioles va donar el nom de Plaça de Tunis a l’espai alliberat pel trasllat del camp de futbol de les Corts del FC Barcelona. Amb aquest nom va ser inaugurada, abans que els terrenys fossin requalificats, passessin de zona verda a edificables i s’hi aixequés el gran conjunt immobiliari del carrer Numància cantonada amb Travessera de les Corts. La plaça de l’estació ferroviària central de la capital tunisiana va rebre el nom de Plaça Barcelona, en canvi de la Plaça de Tunis barcelonina no se’n va parlar mai més. 

Les ruïnes de Cartago es poden recórrer a escassa distància de la capital, gràcies a un núvol de guies espontanis, Tot i així, la sentència proferida pel vell Cató al Senat romà Delenda est Cartago (Cartago ha de ser destruïda) va ser executada al peu de la lletra. Els vestigis visibles són d’època posterior, molt més romanitzada. 

Una gran albufera d’aigües somes separa la capital del mar obert. Ja no és la “petita Alexandria” cosmopolita, ara té altres problemes. La primera de les “primaveres àrabs” contra els governs corruptes es va desencadenar el 2010 a Tunísia. Aquí els manifestants reclamaven “Amal, hurriya, karâma wataniyya” (Treball, llibertat, dignitat nacional), però no ha tingut més sort que les altres en l’objectiu d’avançar cap a un Estat democràtic i modern. 

Va caure la dictadura del president Ben Alí, es van rellevar diferents governs electes, però van persistir els mateixos problemes. El terrorisme islamista, empès per l’islam més radical, s’abraona de tant en tan contra les instal.lacions turístiques per a occidentals benestants. 

Van rebre el premi Nobel de la Pau l’any 2015 les quatre organitzacions tunisianes (el sindicat UGTT, la patronal, la Lliga dels Drets Humans i el Col.legi d’Advocats) que van impulsar la transició cap a una democràcia pluralista, posteriorment estroncada. L’any passat el ministre de Finances dels dos primers governs tunisians post-dictadura, Jalul Aied, resumia en poques paraules: “No calen gaire diners per reestructurar l’administració ni el sistema educatiu, cal voluntat i visió política. Els socis principals de Tunísia, és a dir, Europa, no han fet pràcticament res perquè la democràcia tunisiana sigui un èxit. No ho podrà ser si no hi ha prosperitat que consolidi la democràcia i democràcia que consolidi la seguretat. Llevat que no es vulgui que Tunísia tingui èxit. La democràcia no sempre és benvinguda”.