No he pogut tornar a abraçar mai més el plàncton com a Cala Jóncols

Abans les vacances d’estiu duraven més i permetien dedicar una setmana sencera a l’expedició a bord de la barca familiar de Calella de Palafrugell fins a Cadaqués. Alguns anys la navegació resultava plàcida i innocent, encara que fos llarga i incòmoda. Un cop superat el cabotatge de Tamariu, enfilàvem el cap de Begur com si fossin les columnes d’Hèrcules de la nostra aventura anual. Els camins que coneixíem de memòria per terra, apareixien ara des d’una altra perspectiva. Cada any renovàvem la sensació que l’autèntica boca de l’escenari del paisatge és des d’en mar, com si recorre’l la resta de l’any a peu representés tot just transitar-ne
les bambolines, el pati interior.

Les quatre milles de la platja de Pals es feien inacabables de passar per poc que el vent s’hi oposés, sacsejats fora puntes, ruixats i arraulits damunt l’orla de la barca, sense redós possible. Preníem paciència fins albirar l‘el.lipse perfecta del golf de Roses, alguns dies amb la majestat del Canigó com a teló de fons. 

Un cop rodejada la silueta rocosa del Gat, a Cap Norfeu, desembarcàvem i ens instal.làvem una setmana a Cala Jóncols, acampats a una balma natural de l’adjacent platgeta del Canadell, per tal de lliurar-nos a un oci contemplatiu i polinèsic. En aquell rodal, a mig camí entre Roses i Cadaqués per la vella pista de terra, la llei era controlada per José Gómez Rodríguez, el nostre amic Pepe, empleat i després propietari de l’hotel  situat a Cala Jóncols, conjuntament amb el seu germà Juanma i la mare Rosario Fernández als fogons (ara ho porten els seus fills Juanma i Michael Gómez).

Era una llei sui generis, és clar, però perfectament establerta. Ens coneixia, ens deixava estar a la balma i ens proporcionava l’aigua dolça necessària. De fet en Pepe podia tenir topades entre la seva llei i la llei general, unes topades que de vegades sortien als diaris. Era un andalús escardalenc i vivíssim, visiblement guenyo, d’una desimboltura que l’havia fet prosperar. 

La platgeta de la balma només tenia accés per mar, per tant la vida gravitava al voltant de la barca. Al matí sortíem a calar alguna vella peça de xarxa, als marges de tolerància de la llei. De tant en tant agafàvem una llagosta petita i unes escórpores feroces i carnoses. 

Els suquets al foc de llenya, cuinats amb estricta normativa d’ingredients bàsics, desprenien un perfum ditiràmbic i sublim. Les migdiades resultaven un pur nirvana intangible. 

A la tarda anàvem amb la barca a buscar aigua dolça a Cala Jóncols i saludar en Pepe. Generalment ho allargàvem fins Punta Figuera per grumejar uns quants sards. Amb una pedra a la mà matxucàvem anxoves damunt les roques i els saborosos bocins arrossegats per les onades feien pujar a flor d’aigua un estol llampeguejant de sards esbojarrats, els quals es deixaven agafar amb l’ham, gairebé al robu. El sopar tornava a ser suculent, dintre de les mateixes normes de dieta. 

A la nit, abans d’anar a calar la peça de xarxa clandestina, ens capbussàvem en l’aigua mansa de la cala per fer espurnejar damunt la pell el fenomen luminescent del plàncton, com no l’he retrobat mai més a cap dels set mars del món. Jugàvem a abraçar les partícules lluminoses que s’adherien al nostre braceig, meravellats i atònits. La lluna riellava damunt l’ondulació de l’aigua del Cap Norfeu un solcs metàl.lics irisats, diamantins.
El plàncton ens lluïa damunt la pell durant la banyada nocturna amb més il.lusió que cap dels diamants de la joieria Tiffany’s. A la sortida de l‘aigua s’imposava una ataràxia melangiosa, un desig de fondre’s en el paisatge per sempre més.

Les matinades eren silencioses i lentes, fins que un raig de sol ataronjat abrandava el petit escenari i ens deixondia amb l’expectativa d’anar a llevar la xarxa a la prima, a l'espera de la llagosta viva del dinar. En Pepe ens mirava de lluny amb un somriure maliciós i comprensiu, avesat als delits ingenus dels Robinsons de les vacances pagades.

Hi vaig aprendre algunes lliçons de pes, alguns coneixements bàsics imprescindibles. Per exemple sobre el plàcton luminescent, com no l’he retrobat mai més a cap dels set mars del món.