10 de jul. 2017

No és cert que la guerra de l’Orient Mitjà no es pugui entendre


Una dita suposadament enginyosa pretén: “Si creus que entens l’Orient Mitja, és que te l’han explicat malament”. Aquesta falsa idea vol escenificar la confusió per encobrir la política colonial que martiritza fa un segle la regió del món musulmà tan rica en hidrocarburs i tan pobre en desenvolupament social, exportadora la seva revolta a través del terrorisme gihadista, a part de les guerres internes. L’atapeït mosaic de països i de faccions enfrontades són conseqüència d’un altre vell adagi, aquest cop ben cert i comprovat: “Divideix i venceràs”. La diferència de nivell de vida entre la riba europea i la musulmana del Mediterrani és escandalosa.
La religió islàmica es propugna alhora com a sistema de govern civil i s’ha convertit en l’únic instrument identitari del món musulmà enfront dels abusos històrics i actuals de la invasió occidental, una llavor d’odi contra el món industrial, contra la democràcia de la societat occidental que els ha arraconat, sotmès, enganyat i tractat sense cap altra consideració que no fos l’explotació colonial, en aliança amb les elits governants locals que asseguren el manteniment del règim feudal. El terrorisme islamista s’alimenta de la injustícia, la pobresa i l’analfabetisme.
L’extensa, desèrtica i xopa de petrodòlars Península Aràbiga està formada per set Estats de mida molt diferent: la gran Aràbia Saudita i els petits –i generalment rics-- Iemen, Kuwait, Bahrain, Qatar, Oman i Emirats Àrabs Units. Des del naixement el 1932 d’Aràbia Saudita, Estats Units garanteix la seguretat de la dinastia regnant dels Saud a canvi de petroli i negocis multimilionaris que se’n deriven. Deu ser l’únic país actual conegut pel nom de la família governant. És un dels més lucratius compradors d’armament als Estats Units. 
Barack Obama va impulsar un històric acord de contenció nuclear amb Iran, mal rebut per Aràbia Saudita i per Israel. Donald Trump va triar Aràbia Saudita per fer el seu primer viatge oficial. Només d’aterrar, va firmar contractes per 480.000 milions de dòlars a favor de complex militar-industrial nord-americà. 
Al cap de poques setmanes, l’Aràbia Saudita llançava una ofensiva de bloqueig econòmic contra el veí emirat de Qatar, considerat poc obedient al seu lideratge i impulsor entre els joves àrabs de somnis de transició democràtica a través del popular canal de televisió Al-Jazira. 
La monarquia saudita escampa arreu del món la doctrina més extrema i intolerant de l’islam, el salafisme sunnita. Per posar un exemple, prohibeix a les dones conduir cotxe.
Pugna amb l’Iran per l’hegemonia regional, sota pretext de les diferents branques sunnites o xiïtes de l’islam, dintre de la vella disputa entre àrabs i perses (les antigues, llargues i cruentes guerres de religió a Europa entre cristians catòlics i protestants no es troben tan lluny). La pugna s’estén per procuració a les actuals guerres de Síria i el Iemen.
Quinze dels dinou terroristes que van cometre l’atac contra les Torres Bessones de Nova York eren de nacionalitat saudita. La represàlia nord-americana no va anar contra l’Estat saudita, sinó contra la república iraquiana de Saddam Hussein, amb l’excusa falsa que posseïa armes de destrucció massiva. 
Mentre no s’estronqui el manà petrolier, les primeres potències occidentals tindran poc interès en trobar una solució al vesper de l’Orient Mitjà, a l’endimoniat tauler d’interessos que poden resumir-se clarament, suposant que algú vulgui trobar el desllorigador.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada