L’Esculapi i la Venus d’Empúries resulta que no ho són

La part superior de l'estàtua en marbre del cèlebre Esculapi d’Empúries va ser descoberta el 25 d'octubre del 1909 i la inferior el 6 de novembre següent. Totes dues es trobaven a l'interior de la mateixa cisterna, amuntegades amb altres peces menors, probablement a l'espera de ser llançades a un forn de calç durant la decadència i despoblament de la ciutat greco-romana. L'escultura tenia de 2,15 metres d'alt. És l'única d'estil grec d'aquestes dimensions trobada a la Península Ibèrica i a tot el Mediterrani occidental, per bé que esculpida durant l'època següent de domini romà. Es va convertir immediatament en principal símbol de l'excavació iniciada a Empúries, la premonició dels tresors que podia reservar el jaciment. La troballa d'una
serp en pedra calcària prop dels anteriors fragments va fer pensar que formava part de l'estàtua principal i va portar a interpretar-la com una representació del déu grec de la medicina Asclepi (Esculapi per als romans), així com a datar-la el segle IV aC i deduir que presidia un temple de peregrinació de malalts o Asklepeion, dels molts referits per la tradició antiga al món colonitzat pels grecs.

L'expectació suscitada per la descoberta de l'estàtua va ser àmplia i va contribuir a consolidar l'excavació empresa a Empúries, fins a convertir-se en el seu anagrama. Un cop embalada per al trasllat, la peça seria transportada en tartana fins l'estació ferroviària de Sant Jordi i dipositada al Museu d'Arqueologia de Barcelona, on Raimon Casellas va atribuir-la formalment al déu Asclepi, a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans de l'any 1910. 

Més endavant se'n van fer dos motlles i diverses còpies. Una es va col.locar al punt de la Neàpolis on havia estat trobat l'original (el qual es va quedar al Museu Arqueològic de Barcelona), una altra es troba a les dependències del Museu d’Empúries i una tercera a la façana de l'edifici barceloní dels pares escolapis a la confluència del carrer Balmes amb la Travessera de Gràcia. 

El 1997 l'agrupació local de l'Escala del Partit dels Socialistes de Catalunya va impulsar una campanya popular de recollida de firmes al municipi per reclamar a la Generalitat el retorn d'Asclepi. El portaveu i ex alcalde Rafael Bruguera declarava que no tenia sentit mantenir la peça original a un museu barceloní que rebia 30.000 visites per any, mentre que a Empúries en tindria 300.000. 

El ple de l'Ajuntament escalenc, amb majoria de CiU, va aprovar per unanimitat aquell mateix any sol.licitar el retorn d'Asclepi, tot i que el director del Museu d'Arqueologia de Catalunya manifestés que no ho veia com una prioritat. El Parlament de Catalunya va votar el novembre del 2004 en favor del retorn a Empúries de l'estàtua original, però no va precisar en quin termini de temps s'havia d'executar aquella resolució. Va trigar quatre anys més. 

El 2005 la nova directora del Museu d'Arqueologia de Catalunya, Núria Rafel, va fer unes explosives declaracions al diari El Punt: "No és Esculapi i tornarà a tenir braços". El dubte sobre l'atribució al déu grec Asclepi feia molt temps que era admès entre els cercles acadèmics. 

Josep Pella i Forgas ja va publicar el 19 de novembre del 1909 a La Vanguardia un article on opinava que es tractava del déu Serapis i no pas d'Asclepi. Joaquim Botet i Sisó es va apuntar a la mateixa hipòtesi l'any 1911. Però el veterà historiador i polític Pella i Forgas era una figura en declivi dintre del moviment cultural impulsat per la Lliga, després d'haver estat expulsat del partit per manipulació de les actes electorals en favor seu a les eleccions de diputats a Corts del 1905 al districte de Barcelona. Joaquim Botet i Sisó, pel seu cantó, representava un il.lustre erudit gironí, allunyat dels cercles de poder barcelonins que dirigien les excavacions d'Empúries. 

En canvi Raimon Casellas dirigia la "Pàgina Artística" de La Veu de Catalunya, el diari del partit hegemònic, tribuna des de la qual va defensar la seva primera i discutida identificació de l'estàtua amb Asclepi o Esculapi. 

La insistència de Casellas ha durat fins avui, malgrat que el professor Antonio García Bellido es tornava a preguntar el 1948 al llibre Hispania Graeca: "És versemblant suposar que Asklepi fos venerat a Empòrion, humil colònia de l'últim extrem de les terres llavors conegudes, un segle i quart abans que a Roma, on el 292 s'alçà el primer temple sobre la illa del Tíber?". 

La professora Isabel Rodà l’identificava clarament amb Serapis al llibre del 1989 Egipte i Grècia: fonaments de la cultura occidental. També Stephan F. Schroeder, de l'Institut Arqueològic Alemany de Madrid, va qüestionar l'atribució a Asclepi o Esculapi al treball presentat a la Reunió sobre Escultura Romana a Hispània, el 1996 a Tarragona. 

El mateix arqueòleg aprofitava l'avinentesa per desmentir l'atribució d'un altre símbol protagonista d'Empúries, el cap de Venus de 16 centímetres d'alt trobat el 18 de novembre del 1909 i datat des d'aleshores pels arqueòlegs com a procedent del segle IV aC, fins i tot atribuït per alguns a Praxíteles. 

Antonio García Bellido ja havia posat en qüestió el 1948 que la Venus d'Empúries es tractés d'una obra grega i la va situar a la posterior època romana. L'any 2000 Stephan F. Schroeder reblava el clau tot demostrant que la identificació amb una Venus s'havia basat en el pentinat interpretat com a femení, però que la iconografia grega coneix múltiples divinitats masculines amb pentinats que a primera vista poden semblar femenins. En aquest cas l’atribuïa a un Apol.lo romà de l'últim quart del segle II aC i s'evaporava la identitat de la famosa Venus d'Empúries.