L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar a fer menjars per als caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis (veïnat disgregat de Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i Costoja (Vallespir) del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls van continuar el negoci, a l’hostal Can Mach de Tapis. El 1989 van fer una important ampliació del restaurant, amb un menjador de 180 places i després un supermercat als baixos per a la clientela francesa atreta per la diferència de preus. El nét Antoni Mach Valls i la seva dona Cati Batlle Pujol regenten avui l’establiment, al quan han afegit un petit hotel. Les dependències encavallades de Can Mach són ara gairebé més extenses que el minúscul nucli fronterer de 30 habitants de Tapis. El besnét és a punt de prendre el relleu. Aquell llegendari
arròs de muntanya dels inicis continua plenament vigent, servit damunt les estovalles de quadres vermells i blancs, com una penyora d’eternitat que cavalca damunt totes les èpoques, totes les misèries i totes les ampliacions.
arròs de muntanya dels inicis continua plenament vigent, servit damunt les estovalles de quadres vermells i blancs, com una penyora d’eternitat que cavalca damunt totes les èpoques, totes les misèries i totes les ampliacions.
Ahir vam anar a fer-li els honors amb l’amic Joan Anguera. Primer vam donar-nos el gust de travessar la frontera franco-espanyola invisible del pont de Riumajor, gràcies a la flamant carretera oberta el 1995. L’església de Costoja, de començaments del segle XII, presenta una de les portalades romàniques més boniques del país.
La petita localitat d’un centenar d’habitants ha tingut l’encert poètic de rebatejar els carrers amb imaginatius noms bilingües català-francès: Via Crucis dels Somnis Inconfessables (Chemin de Croix des Songes Inavouables), Escapatòria dels Tenaços Xiuxiuejadors (Echappatoire des Tenaces Chuchoteurs), Atzucac de les Paraules Callades (Cul-de-Sac des Paroles Tues), Maquinacions de Xavals i Pubilles en Joguineig (Manège des Gaillards et Filles en Badinage)...
Després de la passejada per Costoja i de beure un petit banyuls al bar Au Pied du Roc, a l’hora de dinar vam acudir a la taula de Can Mach com qui retorna a la font de tot plegat.
Aristòtil escrivia al tractat a Ètica a Nicòmac: “Alguns defineixen les virtuts com estats d’impassibilitat i repòs, però es tracta d’un error degut al fet que s’expressen en termes absoluts”. Enfront dels estoics, ell era partidari d’una felicitat de just punt mig, compatible amb la mediocritat però també amb allò sublim d’alguns moments humans.
Al mateix llibre propugnava que no hem de creure aquells que “ens exhorten a alimentar-nos només amb ambicions d’homes mortals, amb ambicions mortals”. I afegia que tenim el deure d’immortalitzar-nos “en tota la mesura del possible”.
L’arròs a la cassola de Can Mach és exactament això, la immortalitat dintre de la mesura del possible, la continuïtat posada al plat, la comprovació que l’alegria del moment pot durar al llarg de generacions successives, la il.lusió d’imaginar l’ordre etern de les coses i assaborir cada vegada, al voltant de les estovalles de quadres vermells i blancs, un instant reiterat d’eternitat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada