Trist balanç del gran parc urbà a la muntanya barcelonina de Monjuïc

Va costar una millonada, dintre dels pressupostos olímpics del 1992, restaurar la imitació de cartó-pedra del monestir de l’Escorial construïda a Montjuïc arran de l’Exposició Universal del 1929 que alberga des del 1934 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Potser hauria estat més assenyat construir un edifici nou, però els arquitectes amb poder de decisió van al.legar que la baluerna ja forma part de l’sky-line de la ciutat i que calia potenciar els usos ciutadans de la muntanya de Montjuïc. Aquella decisió continua avui ranquejant ostensiblement, sobretot per l’oposició frontal de la Generalitat pujoliana a fer arribar el metro a la muntanya. El gran parc urbà de Montjuïc continua a les beceroles, i sense metro. El MNAC rehabilitat ha patit
durant els últims anys les mateixes retallades pressupostàries que tants altres serveis públics. Fa pocs dies el seu director, Pepe Serra, va concedir una sèrie d’entrevistes al moment de complir cinc anys de gestió i veure prorrogat el mandat cinc anys més.

En una d’aquelles entrevistes de balanç, deixava anar una frase lapidària, senzilla i alhora devastadora: “L’accés al MNAC és un territori intermitent. Si hi ha Saló de l’Automòbil, ens el tanquen. Si hi ha una carrera, quedem fora de la ciutat. Si és de nit, no hi ha llum. Si plou, s’entolla” (El Periódico, 17-6-2017). 

Al moment del 25 aniversari dels brillants Jocs Olímpics de Barcelona, aquest balanç dels esforços invertits al Museu Nacional d’Art de Catalunya i a la muntanya de Montjuïc en general resulta horrorosament revelador. I sense metro.