Seduït per una paraula caçada al vol, per exemple “mitigar”

De vegades quedo embadocat davant d’una paraula amb la qual topo per casualitat. Em provoca una reacció de tendresa alfabètica i el desig de memoritzar-la, però sobretot la fascinació inesperada d’un instant revelador. Avui m’ha passat amb la paraula “mitigar”, l’infinitiu del verb corresponent. No té res de particular, però m’ha semblat afortunada, eufònica, digna de ser utilitzada amb més freqüència. “Mitigar” està ben trobat, expressa una idea atractiva. És clar, les aplicacions de la paraula poden ser variades, divergents, opinables, fins i tot contraposades. Però ara no es tracta d’analitzar-la, simplement assaborir-la. És probable que en aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula hi intervinguin connexions del subconscient de cadascú, la relació amb
alguna idea prèvia que fins aquell moment no havia trobat una expressió simbòlica ajustada, sintetitzada en un sol fonema.

No ho sé, l’explicació tant se me’n dóna. La qüestió és el plaer de retrobar de cop la vella amistat amb una paraula concreta.

Imagino que la fulguració que m’ha causat avui caçar al vol la paraula “mitigar” no deu ser aliena, en els replecs de la memòria, al fet d’haver-la escoltada repetidament dintre d'una de les havaneres més boniques de l’antic repertori anònim. L’anomenàvem “la Tu mitigas” per entendre’ns en llenguatge col.loquial i ràpid, encara que en realitat es titula “Luz que brillas”. 

És una de les melodies més exquisides d’un gènere musical que en va donar moltes, una peça de lluïment vocal gràcies al lent i cadenciós arabesc melòdic que la veu entrellaça a partir d’una sola quarteta, els únics quatre versos que han arribat fins avui d’una cançó segurament més extensa:

Luz que brillas en el cielo,
oh luna clara y hermosa,
oh qué noche silenciosa,
tu mitigas, tu mitigas mi dolor…

La capacitat de contenir bellesa musical en una peça tan curta ha de tenir relació, per força, amb l’afecte espontani que m’ha fet retrobar a l’atzar la paraula “mitigar”. El diccionari normatiu català la defineix amb aquesta única accepció: “Fer menys viu”. Paradoxalment, en algunes ocasions fer menys viu resulta vital. 

Un altre diccionari indica: “Disminuir la intensitat, la gravetat o la importància d’alguna cosa, especialment un dolor físic o moral. Moderar, suavitzar, aplacar la duresa d’alguna cosa”. 

Acabo de dir que l’explicació gramatical tant se me’n dóna. La paraula m’ha seduït per un instant, senzillament. Amb això em dono per satisfet. 

Rubén Darío escrivia l'any 1888: “Juntar la grandeza o los esplendores de una idea con el cerco burilado de una combinación de letras; lograr no escribir como los papagayos hablan, sino hablar como las águilas callan; tener luz y color en un engarce, aprisionar el secreto de la música en la trampa de plata de la retórica, hacer rosas artificiales que huelen a primavera, he ahí el misterio”. 

Mitigar, mitigar...