Quan defensar la bellesa causa polèmica, les bruixes es pentinen

L’única vegada que m’han cridat l’atenció al diari on col.laboro va ser arran de les reaccions femenines contra un article meu sobre l’ús que fa de la bellesa física a l’escenari la reconeguda violinista Anne-Sophie Mutter. Deia que la gran intèrpret alemanya és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu als concerts. El fet ha presidit la seva carrera, conjuntament amb el so que sap extreure dels dos Stradivarius que posseeix. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a
escena són l’equivalent a la granota de la feina del lampista”, declarava, coqueta, a la premsa barcelonina amb motiu d’un dels seus concerts.

Aquest aspecte de la Mutter va ser objecte d’una crítica musical memorable del cronista barceloní Agustí Fancelli al diari El País el 17 de febrer del 2001, arran d’un concert de la violinista a L’Auditori. Vaig assistir a aquell concert i puc certificar la justesa d’observació de Fancelli, a més de la destresa narrativa. 

Al seu article, titulat “Anunciación”, només li faltava afegir un detall. El majestuós caminar escènic de la hieràtica violinista, muntada sobre uns coturns de taló de pam per recórrer davant del públic la distància que separa les bambolines del centre de l’escenari. Va repetir diverses vegades aquell moviment d’entrada i sortida (al començament, a la mitja part, als bisos) i ho va fer amb el mateix estudiat compàs de metrònom que les peces del programa, com una més de les peces del programa. 

Agustí Fancelli va escriure aquell dia una crítica brillant, però el caràcter d’antologia li vindria donat també per les reaccions airades que va suscitar el seu angle d’observació “masclista”. L’encert de Fancelli va consistir a abandonar el puritanisme formal i lliurar-se a un acte fervent de reconeixement de la bellesa, de tota la bellesa, allà on es produeix. Ho vaig voler recordar al meu article i vaig provocar les mateixes reaccions contràries que ell. 

Dissabte passat Elvira Lindo escrivia a la seva crònica setmanal al diari El País un article titulat “Defensar la bellesa”, al qual sostenia: “Una dona no ha de ser jutjada pel seu físic, per descomptat, però tampoc no es lògic censurar que se celebri la bellesa, igual com si es tracta d’un home. Una foto de Paul Newman no només ens fa pensar que va ser un gran actor: és sens dubte una imatge excitant, desitjable, la qual provoca aquella alegria que només els sentits concedeixen”.