El noble art de caminar i el centenari de H.D. Thoreau

Sortir a caminar també pot constituir una manera de mirar endintre, tal com recorda Toni Montesinos a la seva recent biografia sobre Henry David Thoreau titulada El triunfo de los principios. Cómo vivir con Thoreau. L’anarquista i filòsof estatunidenc va ser un precursor de l’ecologisme polític enfront de la idea de progrés inculcada per industrialització, amb llibres com Caminar i Walden o la vida als boscos. El 12 de juliol vinent s’escau el centenari de la seva naixença i es multipliquen les reedicions. S’han publicat llibres de tota mena sobre el noble art de caminar, des del clàssic de Thoreau fins el més recent Caminar per ser feliç, de Lluís Garrofé i Josep R. Ribé. Qualsevol activitat és susceptible de ser escrita, com a succedani evocatiu de
ser caminada i viscuda.

Tot sovint surto a caminar a pas rumbós sense objectiu precís, just per escoltar-me pensar de tot i de res al caliu dels dubtes metòdics i les perplexitats assídues sobre les martingales del destí. Amb la caminada no pretenc més que aferrar una estona pel ganyot el botxí del pas del temps, oposar resistència a l’ensopiment, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador. 

L’exercici físic és una excusa innocent, una concessió higiènica al llindar autoritzat de colesterol dolent. L’hàbit d’escriure significa deixar de tocar de peus a terra durant moltes hores, castigar el cul i els ulls a canvi d’una volàtil pretensió purament literària. 

Durant aquestes caminades procuro no endinsar-me en qüestions fonamentals sobre el caràcter i l’estructura de la realitat. Les meves limitades veritats abasten un horitzó prou ampli sense necessitat de posseir-lo per complet.

No acostumo a parar gaire esment a les pompes de l’actualitat. Més aviat xafardejo al voltant de la lògica informulable dels somnis, polemitzo de passada amb mi mateix sobre algunes ciències específiques, xerrotejo en silenci sobre la comprensió emotiva de l’experiència i les diferents maneres de mirar la sensualitat de la línia corba. 

La filosofia no és més que una emulsió desvirtuada d’aquestes caminades, una rèplica incerta de les hipòtesis verificades amb els peus. La poesia no és altra cosa que l’estil commemoratiu destil.lat per aquests passos. 

Les coses no sempre tenen un argument coherent, malgrat tot l’erosió del pas del temps no fa desitjar menys la vida. Aviat deixo córrer el debat interior, abandono els sil.logismes sobre el rendiment improbable de la raó i retorno al pàlpit de la realitat al moment mateix de veure emergir qualsevol línia corba interessant. 

Des del llibre de capçalera que continua sent Les rêveries du promeneur solitaire (Els somieigs del passejant solitari), de Jean-Jacques Rousseau, la filosofia derivada del fet de caminar ha conegut una moda incessant. Produeix novetats editorials sense aturador. 

Pel meu cantó, només pretenc palpar amb els peus la petita part de l’harmonia de les esferes que sóc capaç de percebre. (Foto Marta Pons)