Avui parlem d’amor, com ho poden fer els cecs o els visionaris

Ningú no sap ben bé què diantre és l’amor, però tothom intueix que sense això la vida és d’un gris asfàltic molt pronunciat. Quan a la pel.lícula El nom de la rosa el jove novici Adso de Melk li pregunta al seu mestre franciscà i antic inquisidor fra Guillem de Baskerville, encarnat per Sean Connery, si la vida no seria molt més tranquil.la en cas que Déu no hagués inventat l’amor, Baskerville li contesta: “Sí… quanto tranquilla, quanto noiosa!”. És clar, naixem necessitats. La vida és intercanvi, diàleg, suma. Sens dubte, ningú no pot donar tot el que li falta a un altre si aquest si no sap trobar-ho en ell mateix. Però una part del que li falta, sí. La primera persona que cal complaure és un mateix, no buscar només a fora. L’amor existeix des del moment que una cèl.lula va
buscar completar-se amb una altra per sobreviure en millors condicions. També es pot produir la indiferència, el rebuig, la guerra. Però a ningú no li fa profit veure’s rebutjat. A tothom li agrada ser estimat. Als que no ho són, encara els agrada més. 

L’amor no és sempre lineal, estable, dialogant, raonable. Existeix l’error. També existeix el mal. Malgrat tot, estimar i ser estimat és l’única ambició sòlida, tot i haver-hi altres coses essencials: el bé, la justícia, el saber, la generositat de l’amistat. 

A tots ens agrada creure en algú que creu en nosaltres i comprovar la força de la tendresa. A tots ens agraden els mateixos plaers i els dolen les mateixes ferides.
Estimar és tenir ganes de compartir. Compartir és cedir una part de l’autonomia individual. No sempre es pot compartir a la carta, els dies i les hores que a cadascú li convingui. 

Els monògams estables envegen amb secret ardor la vida dels solters, dels separats o els divorciats. Els veuen com una sublimació de la llibertat daurada. Pretenen amb un somriure foteta que no s’ha de barrejar l’amor platònic amb l’amor plat únic. 

Tendeixen a tractar l'amor de reacció orgànica sublimada pels poetes, una utopia emocional dels romàntics irreparables, una evasió més o menys compartida de la por a la soledat, un pacte cel.lular transitori de conveniència mútua, l’última quimera a propòsit de la terra promesa, l’equivalent laic del mite de la salvació, l’eterna il.lusió de creure que el rumb de la vida pot millorar amb generositat i amb passió. 

Altres confonen l’energia desbordada i la dolça embriaguesa de l’enamorament amb l’estabilitat de la parella. Arriben a identificar estabilitat amb avorriment o amb resignació mesella. Troben l’estabilitat i la maduresa mancades d’excitants suficients. 

Aquesta confusió entre l’amor i l’amoooooooooooor és barroera. L‘enamorament representa els fonaments de l’edifici, no l’edifici. Algunes persones pretenen quedar-se tota la vida mirant la gràcia dels fonaments, sense aixecar-hi la casa al damunt. Fan trampa. 

Només la maduresa separa l’apassionat de l’il.lús, igual com els ideals de les idealitzacions. Els primers resulten vitals, les segones són una caricatura. 

La veracitat de la passió es mesura pel grau de comprensió que proporciona, no pel fervor sobtat, el desfogament, les exclamacions o les promeses enlluernades. Alguns practiquen el rupturisme amb la mateixa lleugeresa de la primera vegada. Altres fan l’amor. 

Segurament l’amor constitueix l’única èpica quotidiana a l’abast dels mortals, l’únic miracle. En contrapartida, és vulnerable. De vegades conté el furt, la crueltat del simulacre, la desforestació de les il.lusions, la platja pedregosa on moren les temptatives fallides. 

Per estimar cal primer saber meravellar-se, celebrar que el sol i el desig apareixen cada dia. Els contraopinants al.leguen que l’amor comença i acaba amb la mateixa naturalitat que el cicle de les estacions, sense necessitat de buscar-hi més explicacions. Són persones que poden canviar de sentiments com qui varia la disposició del mobiliari de casa. 

Altres preferim compartir com respirar, sentir l’atracció com l’impuls requerit cada dia per llevar-nos. La passió és una categoria de la sang que no es pot assolir sense una dosi de vitalisme, vist com antídot de l’apatia.
Les emocions no les porten a casa per missatger com les pizzes. Malgrat totes aquestes consideracions, cada vegada que hi penso acabo per remetre’m als versos del segle XV d’Ausiàs Marc:

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.

A joc de daus vos acompararé.

Altres dies em retrobo més renaixentista i recito el fragment de l’obra de teatre en vers Aminta, que Torquato Tasso va escriure i estrenar a Ferrara el 1573:

Forse se tu gustassi anco una volta

la millesima parte de la gioie

che gusta un cor amato riamando,

diresti, ripentita, sospirando:

Perduto è tutto il tempo

che in amar non si spende.