Ahir vam travessar l’Ebre sense motor, com una litúrgia pagana

Ahir vaig anar amb amics a satisfer la il.lusió de col.locar el cotxe damunt del vell pas de barca de Miravet i travessar lentament l’Ebre. Potser alguns ho consideren un espectacle residual, atàvic, d’una altra època. A mi fer-ho al costat de l’actual barquer Vicent Benaiges (a la foto) em sembla un dels més grans espectacles del món al meu abast. Dels tres passos de barca que subsisteixen al tram català de l'Ebre, el de Miravet és l’únic de fusta i sense motor, construït sobre dos llaguts i accionat només amb l’ajuda del corrent fluvial (va estar fora de servei per restauració del novembre del 2014 al juliol del 2016). En canvi el de Flix és de tracció elèctrica i el de Garcia combina el corrent natural amb un motor alimentat per plaques d’energia
solar. Abans eren utilitzats sobretot pels carros dels pagesos, per estalviar una bona marrada pels camins de la zona. Avui pel turisme (mig país es guanya la vida amb el turisme de l’altre mig).

“Lo riu és vida”, proclama el lema mobilitzador d’aquestes comarques. És una vida amenaçada. Amb freqüència el cabal no arriba als 400 metres cúbics per segon i la desembocadura perd la batalla contra l’entrada de l’aigua salada. El mar repta llera amunt fins Amposta, penetra als aqüífers i salinitza la terra. El problema s’aguditza per la pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic. 

Una de les últimes ocasions que vaig travessar l’Ebre amb el pas de barca ho vaig fer amb el periodista i amic Xavier Garcia Pujades. Va confegir un poema per celebrar la nostra retrobada i me’l va llegir mentre el transbordador Olmos ens passava, amb el cotxe embarcat, d’una riba a l’altra. Va insistir en llegir-me’l en veu alta durant el trajecte a bord de la plataforma flotant. 

En realitat no volia declamar-me el poema a mi, sinó a l’Ebre a l’instant precís de travessar-lo. El vent bufava acanalat i projectava les seves paraules a la cara, abans d’escampar-les al llarg del riu amb un gest august de sembrador d’abans de la mecanització. 

En canvi el paper que jo aferrava aquell dia a la mà com un tresor mentre travessava l’Ebre no era un poema, sinó un full amb membret llarguíssim del Parc Natural del Delta de l’Ebre de la Direcció General del Medi Natural del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Degudament signat i segellat, ens autoritzava de manera nominal a Xavier Garcia i a mi, identificats amb el número de DNI que s’especificava, a posar el peu a l’illa de Buda durant el dia d’expedició del document, sota condició d’atenir-nos a les instruccions del guarda oficial que ens hi esperava. Era la clau per accedir a l’illa més gran de Catalunya, vedada al públic per la condició de parc natural protegit. 

Algú podria pensar que Catalunya és un país mancat d'illes. La veritat és que en té una colla, mal conegudes. Al llarg del tram català de l'Ebre, entre Flix i la desembocadura, s'hi compten una vintena d'illes fluvials. Una de les més petites, la del Nap, al pas del riu per Benifallet, va ser venuda el 2004 pel seu propietari privat a través d'una empresa immobiliària al preu de 94.960 euros, després de divulgar un anunci que deia: "Preciosa illa enmig del riu Ebre d'una hectàrea de terreny plantat de tarongers i casa de pagès". 

L’illa de Buda fa 300 anys ni existia. Es va començar a formar el segle XVIII a l’atzar del desviament natural de les goles de desembocadura de l’Ebre al mar, quan el riu arrossegava molts més sediments que després de la construcció de pantans com els de Riba-roja, Mequinensa i Flix, aquells que inaugurava el general Franco amb pompa a les pantalles del NO-DO. L’illa de Buda va arribar a tenir 1.450 hectàrees, ara reduïdes a 750. No deixa de ser la més extensa de Catalunya, amb molta diferència. La veïna de Sant Antoni, d’origen molt similar, només té 140 hectàrees. 

A partir de l’època dels embassaments reguladors, de l’aprofitament de l’aigua per a la producció d’energia elèctrica riu amunt i del reg canalitzat a la plana, la “revolució dels canals” va generar al delta de l’Ebre més de 500 quilòmetres de sèquies i una nova estructura social. L’al.luvió que havia donat lloc a la compactació del delta va començar a disminuir. L’aportació del riu es va veure contraatacada per l’embat del mar. Fins el 1940 l’aportació fluvial d’argiles, llims i sorres es xifrava en 20 milions de tones per any. Ara no arriba als 3 milions de tones. 

El delta de l’Ebre és la zona humida més important de l’Europa mediterrània, després de la desembocadura del Roine a la Camarga. La seva punta de fletxa penetra 25 km dintre del mar. Un 65% d’aquesta geografia es troba ocupada per conreus. El domini pertoca a l’arròs. Però el delta augmenta de població gràcies sobretot al turisme. 

Les terres de l’Ebre catalanes han tingut poca expressió literària. L’escriptor i farmacèutic de Tortosa Gerard Vergés deia el 1985 que les referències literàries a “lo riu” havien estat fins aleshores “flatulències del gènere més ínfim”. Tres anys després apareixia la gran novel.la Camí de sirga, de Jesús Moncada, per començar a redreçar la situació. 

Fa pocs dies s’ha presentat l’antologia L’Ebre, un riu literari, amb fragments triats de Jesús Moncada, Artur Bladé, Pilar Romera, Carmel Biarnés, Andreu Carranza, Silvia Veà, Joan Perucho, Josep Pla, Francesca Aliern, Joan Cid i Mulet, Zoraida Burgos, Jesús Massip, Manuel Pérez-Bonfill, Albert Roig, Gerard Vergés, Josep Igual, Sebastià Juan Arbó, Manel Ollé i Emili Rosales. 

Un dels testimonis literaris sobre l’indret procedeix d’una cacera d’ànecs a què va ser invitat Josep M. de Sagarra i la seva colla cinegètica a casa de la família Burés del 4 al 6 d’octubre del 1945. A la sobretaula de l’àpat de comiat, el poeta i dramaturg va improvisar, amb reconeguda facilitat, un llarg poema titulat “Evocació”. Una de les estrofes diu:

Ensorrades planures de la Cava,
riques del cereal del gra de neu;
paisatge una mica mala bava
amb tant de fang com cries dintre teu;
deixat a estones de la mà de Déu
i a estones fi d’una tristesa lleu
i d’un gust de repòs que no s’acaba!