La figura del coronel Frederic Escofet reapareix en una novel.la d’amor

La jove periodista madrilenya Sonsoles Ónega acaba de guanyar el premi de novel.la Fernando Lara, d’editorial Planeta, amb una història d'amor basada en la vida real del coronel Frederic Escofet i la seva segona dona Carmen Trilla Cabeza (a la foto). Ambientada en la Guerra Civil, la novel.la retrata una dona lliure que s’atreveix a divorciar-se i abandonar els fills per seguir el seu estimat cap a l’exili a Bèlgica, on trobarà la mort en un bombardeig alemany. La novel.la Después del amor todo son palabras es publicarà a finals d’aquest mes de juny. Des del primer dia em va agradar el projecte de Sonsoles Ónega. Li vaig proporcionar tota la
documentació inèdita que tenia sobre aquella història, silenciada en la meva biografia de l’any 1979 Frederic Escofet, l'últim exiliat, a petició del protagonista per no incomodar la seva primera muller.

Quan l’any 2013 vaig fer donació al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra de documents que m’havia llegat a Brussel.les el seu responsable durant la República i la guerra, vaig escriure que el perfil oficial del coronel Escofet no havia d’amagar l’altre. Honorar la seva trajectòria no es podia limitar al perfil oficial. I vaig explicar la història amb Carmen. Aquell article va fer que Sonsoles Ónega es posés en contacte amb mi. 

Escofet no va desvelar mai públicament que el camí de l'exili el va emprendre amb la segona dona, per a qui professava un amor apassionat i quasi clandestí. Me’n va parlar llargament, em va dictar unes memòries privades per tal que aquella història d’amor no es perdés. No s’ha perdut. 

Els joves catalans residents a Brussel.les coneixíem el coronel Escofet com l'adroguer de la botiga Costa Brava. Vins et Specialités d’Espagne, de la Rue Lebeau núm. 65, a tocar de la cèntrica plaça del Petit Sablon. Sabíem que el vell militar exiliat podia ser capaç d’explicar inacabables batalles a qui franquegés la porta de l’adrogueria, encara més si aconseguia portar-lo fins la rebotiga convertida en salonet de rebre. 

A la rebotiga, la repisa de la xemeneia es veia presidida per la foto d'una senyora molt atractiva, envers la qual manifestava en privat una gran fidelitat. Era Carmen Trilla Cabeza, casada amb un metge barceloní i mare de tres fills quan va iniciar l'idili extraconjugal amb Escofet.

El marit es va assabentar de la relació. Escofet va demanar-li una entrevista per reconèixer els fets i comunicar-li que marxava al front amb tota la intenció de fer-se matar dignament, com única sortida a la situació. 

Ferit al front, Carmen es va instal.lar al seu costat amb el nom de senyora Escofet, en vigílies de Nadal del 1937 a l'Hospital Militar de Barcelona, per no separar-se'n més. El marit havia tramitat el divorci. Ella va demanar a Escofet que no fes el mateix. 

No va dubtar en seguir-lo al moment de l'èxode. A França, Carmen va fer les gestions per alliberar-lo del camp de concentració d'Argelers, al qual havia estat internat amb la columna de Mossos que comandava. Es van desplaçar tots dos a un hotel de París.

El pare d'Escofet els va localitzar i els va ajudar a instal.lar-se a Brussel.les. El 1940 la invasió alemanya obligaria la parella a fugir de nou. Camí de la frontera franco-belga, Carmen va ser ferida al cap per un bombardeig alemany. Va morir el juny de 1946, després d'una llarga agonia, a l’hospital de Brussel.les. 

Em deia Escofet que l'única mentida de la seva vida va consistir a afirmar que era la seva esposa, per satisfer els tràmits necessaris. Més de trenta anys després em repetia: "La primera cosa que faré el dia que pugui tornar a Barcelona serà anar a la tomba de Carmen". Girava la mirada, humida, cap a la foto que presidia la repisa de la xemeneia, a la rebotiga de la Rue Lebeau. Encara va arribar a viure amb la mateixa passió un últim episodi inesperat del gran amor, en rebre a Brussel.les la visita d'una de les filles de Carmen, amb la qual va establir una afectuosa amistat. 

Ara apareix la novel.la d’aquella història, escrita per la jove periodista Sonsoles Ónega. Estic segur que al coronel Escofet se li tornarien a humitejar els ulls, de felicitat rehabilitada.