Els homes no sabem desxifrar la música dels ocells

Quan arrenca el mes de maig i surto de la ciutat, em fa il.lusió parar l’oïda al cant del rossinyol. Cada any ho tinc més difícil. La reducció dels espais oberts de pastures i prats de cereals, així com l’ús de pesticides, ha incidit en la disminució de múltiples espècies. Avui la més abundant a Catalunya és la dels pinsans (11 milions d’exemplars), seguida pels pardals (6 milions) i els estornells (4 milions). Però no canten com el rossinyol, ni de bon tros. El diari The Times anuncia tradicionalment la notícia de la primera nit de gala del rossinyol, del nightingale. Algunes localitats rurals del sud-est anglès en convoquen audicions als seus
boscos. La cèlebre “Oda a un rossinyol·, de John Keats, va ser escrita al jardí de casa seva, que encara es visita al barri londinenc de Hampstead.

Igor Stravinski li va dedicar una partitura magistral, amb el títol “El cant del rossinyol”. Josep Pla, que no va deixar quasi cap tema per verd, li dedica un capítol elegíac al llibre Les hores: “S’ha escrit tant sobre el seu cant, i d’una manera tan diversa, que hom no sap gairebé què dir”. A partir d’aquí s’hi estén durant pàgines i pàgines molt ben construïdes.

El rossinyol se sent més que no es veu. La seva diminuta anatomia de plomatge bru-rogenc resulta poc vistent, oculta entre les branques. És tímid i discret, excepte pel que fa al vigorós cant, que pot allargar-se tota la nit amb escasses interrupcions. 

El setembre marxa a hivernar als boscos pluviosos de l’Àfrica tropical per tal de fer-se enyorar aquí com anunciador del bon temps. No cal dir que forma part de les espècies en disminució. Decauen les poblacions de pardals, falciots, caderneres, rossinyols, xoriguers i gralles, mentre augmenten les de tudons, tórtores turques, estornells, gavians i cotorres. El rossinyol, el rei de les aus canores, s’ha convertit en un luxe de la natura. 

El cant de l’alosa, també en vies d’extinció a Catalunya, és aflautat, dolç i malencònic. Potser per això recorrien tan sovint a l’alosa els poetes romàntics. O perquè s’escolta a punta de dia, quan s’apaga el cant nocturn del rossinyol, per anunciar als amants furtius el moment de separar-se... 

La merla, que els anglesos anomenen blackbird per raons òbvies del plomatge, passa per ser el baríton més talentós de la natura. A la famosa cançó que porta el seu nom del “disc blanc” dels Beatles, els primers compassos estan reservats al bellíssim cant natural d’una merla, abans que Paul McCartney no arrenqui amb les paraules: “Blackbird singing in the dead of night”… 

La merla és el teloner capvespral del primer artista indiscutit de la nit. El rossinyol ofereix un to més alt i una partitura més elaborada, d’una melodia i uns refilets que incorporen autèntics dos de pit. D’entrada, només es pot escoltar en silenci i en llibertat --dues bones premisses--, a diferència dels ocells urbans que s’esgargamellen per poder-se comunicar malgrat el brogit dels carrers. 

A finals d’abril o primers de maig, pocs dies després del primer reclam del cucut, el rossinyol es deixa sentir de nit amb una melodia de variades  frases líriques, en seqüències alternes, cristal.lines, en crescendo, de més volum que la majoria dels altres ocells. 

J.N. Santaeulàlia, nom de ploma del poeta i novel.lista banyolí Josep Navarro Santaeulàlia, reproduïa ahir al seu mur de Facebook aquestes afinades observacions seves: “Velles nits de maig! Solia amenitzar-les, quan vivia al puig de la Puda, el cant del rossinyol. Avui que encetem el mes de les cireres, trobo a faltar els concerts d'aquell solista virtuós i infatigable. ‘Nit de maig. Per sentir-lo millor, he deixat la finestra ajustada. El rossinyol, emboscat, refila a ràfegues. Canvia de melodia, accelera, alenteix, improvisa. Tan aviat plora com riu, juganer i voluble. Quina filigrana, el cant d’aquest mozart de bardissa! De vegades s’hi fa amb tant d’entusiasme que sembla que s’ennuegui. Llavors acaba amb un estirabot. Calla un segon i comença de nou. De tant en tant flauteja, exànime, monòton, com si s’hagués ratllat o anés perdent l’alè. Però tot d’una es torna a engrescar, i el seu cant rinxolat, diàfan, quasi líquid, sona de nou sota el cel estrellat’”. 

En algunes ocasions he retrobat la melodia del rossinyol als llocs més inesperats, per exemple a la monumental escalinata barroca de la Piazza di Spagna a Roma. Segurament no me n'hauria adonat si el meu acompanyant, un home cultivat d'origen pagès, no m'hagués fet observar dues presències insòlites en aquell indret afortunat de la Urbs, al caput mundi de la nostra civilització: el cant d'un rossinyol i les mates de tapereres. Són coses que es perden, més per manca de discerniment que no perquè no hi siguin. 

I per què piulen els ocells? Perquè són feliços, afirmava Plató. Els científics mancats de poesia precisen que ho fan per delimitar el seu territori i atraure la femella. Les seves parades nupcials poden ser petites proeses simfonico-corals, de manera que el zel primaveral converteix qualsevol arbreda en un auditori a l’aire lliure. 

De vegades no es tracta de simples reclams innats ni vulgars xerroteigs, sinó d'autèntics cants musicals que determinades espècies són capaces d’aprendre i desenvolupar. El passerell, per exemple, té una gran capacitat d’aprenentatge. La música no és més que un conjunt organitzat de sons i probablement els ocells van començar a fer-ne abans que els homes. Els homes, però, no sabem desxifrar la música dels ocells.